El passat 10 de juliol es van esdevenir vint anys d’un concert de Lou Reed a Barcelona, concretament a l’Auditori. El gener d’aquell mateix any havia tret al mercat The Raven (El Corb), disc que va donar nom a la posterior gira: The Raven Tour. Aquest àlbum estava inspirat en l’univers d’Edgard Alla Poe; és a dir, contes i poemes foscos, misteriosos i enigmàtics. També comptava amb adaptacions d’anteriors cançons de Reed i amb temes nous ad hoc.
No va ser l’últim cop que la Ciutat Comtal veia Lou Reed en persona, això fou el 2008 en el marc del festival de poesia Kosmopolis; aleshores no va cantar sinó que va recitar fragments del seu llibre El Cuervo, trasllat al paper de les lletres de l’esmentat The Raven.
Dos anys abans, el 2006, sí que es va veure Lou cantant a BCN, fou en el Primavera Sound. Però ja se sap que les actuacions en festivals solen ser més curtes i adreçades a un públic més general, on es barregen els fans del cantant amb els qui l’escolten per curiositat o perquè n’han sentit a parlar.
Per això podem considerar que el recital de l’Auditori fou el darrer en què el novaiorquès va desplegar un repertori ampli i adreçat a un públic fidel, coneixedor d’antuvi del personatge i de la seva discografia.
Va començar i va acabar amb dos clàssics seus, «Sweet Jane» i «Walk on the wild side» respectivament. Pel mig una vintena de cançons que van significar una àmplia mostra de la seva trajectòria. No van faltar referències a la seva primera banda, la Velvet Underground, com ara «Sunday morning», «Heroin» o «Candy says». Òbviament, va interpretar també el seu ampli cançoner propi com a solista: «Men of good fortune», «The day John Kennedy died», «Street Hassle», «Dirty Boulevard», etcètera.
Fou una posta en escena sòbria, potser influenciada per l’espai o potser en consonància amb el disc que acabava de publicar. El cas és que era un artista madur, ja allunyat de l’estereotip que l’havia fet famós: samarretes negres, ulleres fosques i cabell descuidat. Això sí, sense renunciar a un fil conductor de connotacions urbanes i que al llarg de la seva carrera el va fer descriure una Amèrica antiheroica, amb perdedors, suïcides, rodamons, drogoaddictes, violència domèstica i prostitutes. Deu anys més tard d’aquella actuació, Lou Reed ens deixava a l’edat de 71 anys, pel que aquella nit de 2003, per a molts dels que hi érem, resta ben guardada a la nostra memòria.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam