CICATRIUS

Sembla mentida la quantitat de vides que pots viure en una de sola. Veig el meu voltant, el que explica la televisió, l’escenari polític espanyol, el català, la guerra d’Ucraïna que poc a poc anem normalitzant a les nostres vides com si cada nova noticia fos un capítol més de la sèrie dels migdies. Si, passen moltíssimes coses a l’exterior. Neixen i moren persones. Algunes es separen, d’altres es casen, d’altres decideixen anar a viure junts… i malgrat que Einstein s’entesti en afirmar-nos que el temps és relatiu, la realitat és que el temps no perdona i el que t’envolta segueix avançant, creixent, evolucionant, malgrat que a vegades tu hagis d’aturar-te.

Fa unes setmanes però que jo m’he aturat. Sembla difícil en aquesta voràgine de societat en la què vivim, però hi ha moments que es fa necessari aturar-se, com ho és la mort d’un ésser estimat. M’he aturat perquè a dins se m’ha fet un buit, tinc una ferida. Una que no només m’afecta a mi, sinó que també afecta el meu fill i per això encara fa més mal. Per això el cos ens demana que respirem, que baixem revolucions, que ens escoltem, que ens arraulim l’un al costat de l’altre i ens estimem. No cal res més. Bé, si, comprensió. Cal comprensió per part de la gent d’aquesta necessitat d’hivernar per uns dies, unes hores, uns mesos…el que calgui. Cal curar la ferida perquè faci cicatriu.

Cicatriu. Quan em ve al cap aquesta paraula visualitzo l’edat mitjana. Un guerrer lluitant contra altres, segurament sense saber ben bé el perquè. Una cicatriu és la brutalitat, és aquell cop a traïció que de sobte va descarregar algú sobre teu sense que hi poguessis fer res. Aquesta no és la primera ferida que em fan. La vida fa que tots en col·leccionem algunes, més o menys doloroses, més o menys curades. I allò que fem és important per tal que tot i que el mal hi sigui, el context amb el qual va acabar succeint pugui ser més o menys dolç.  Tinc la sort que les meves cicatrius ara ja són dolces. Recordo bons moments, si alguna olor em ve a cercar, em transporta a temps agradables, si alguna fotografia apareix, els meus llavis fan un somriure… així és com vull que sigui aquesta nova cicatriu, per a mi i per al meu fill. M’aturaré perquè així sigui. Em recolzaré en aquelles persones del meu voltant que m’ajudaran a parar el temps, a que cuidar-nos com ho hem de fer, no acabi sent un perjudici per a nosaltres. M’envoltaré de les amistats i família per construir un refugi fins que puguem tornar a sortir. Fins que la primavera torni a venir. Fins que recuperem el ritme i ens deixem portar altre cop per aquesta vida, havent après però a valorar més aquelles coses que ens fan aturar-nos. Esbossant un somriure quan sentim els ocells, gaudint d’aquells moments de no fer res, aquells moments que en el confinament pensàvem que instauraríem, i que han quedat allà, endarrerits amb el pas dels anys.