Aviat farà tres anys que es va decretar l’estat d’alarma a tot Espanya, el 14 de març de 2020. Aquells dies, sorprenentment, la ciutadania manifestà una consciència fora de mida: ens vam confinar als domicilis, sortíem el mínim indispensable i ens vam preocupar pels nostres éssers més pròxims. A les vuit de cada vespre sortíem als balcons per aplaudir el personal sanitari, l’única forma que teníem d’agrair-los l’esforç que estaven fent. Des de les nostres finestres vèiem les dels altres veïns, a la majoria dels quals, almenys a les grans ciutats, no coneixíem de res. Ens saludàvem a distància, ens sentíem solidaris, empatitzàvem els uns amb els altres. Ens sentíem millors persones i teníem la percepció interna que aquell confinament ens estava canviant, que en sortiríem dones i homes més bons. Fins i tot, periodistes, pensadors, opinadors o filòsofs ho verbalitzaven als mitjans.
Les restriccions s’anaven flexibilitzant i cada cop més interactuàvem presencialment amb la resta de gent: companys de feina, amics o familiars. Els propòsits eren positius i redescobrirem valors que consideràvem oblidats: l’amistat, la conversa, l’interès per la salut dels altres, la convivència. S’obrí el període de vacunació i disciplinadament la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes ens vacunàrem contra el coronavirus, respectant el calendari per edats que les autoritats sanitàries ens van indicar i fent cívicament les pertinents cues.
Però a mesura que s’ha anat normalitzant la situació sanitària, que hem anat omplint els espais públics i que hem tornat als quefers diaris, tot aquell «bonrollisme» ha anat minvant, s’ha anat esmicolant, s’ha anat perdent. Les notícies així ho palesen. Segueix havent-hi violència verbal, es traspassen línies vermelles un dia sí i l’altre també, continua havent-hi agressions homòfobes o masclistes, encara hi ha gent que s’enriqueix il·lícitament (fins i tot hi ha qui va traficar amb mascaretes), el bullying corre pels patis de les escoles, la mentida i les fake news són el pa de cada dia, hi ha baralles als exteriors de les discoteques, la crispació és present als hemicicles parlamentaris… Realment n’hem sortit millor?

Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam