Durant deu anys, al nostre país hi havia una estació de tren que només tenia una andana, una via i un únic destí: Ítaca. No n’hi havia cap que anés al nord ni al sud ni a l’est ni a l’oest. A la taquilla sols et venien el tiquet cap a la independència. Si no volies arribar al final del trajecte, l’opció era baixar a la propera estació, la qual estava abandonada, sense serveis i buida de gent. Els passatgers estaven cofois i encantats d’haver-se conegut. El maquinista feia sonar el xu-xu en senyal d’alegria quan passava per altres poblacions, i el revisor era molt lax, no era gaire exigent amb els bitllets, mentre portessis una determinada bandera n’hi havia prou per pujar a bord.
Serveixi aquesta metàfora ferroviària per sintetitzar i resumir una dècada a Catalunya.
Recentment el pressupost de la Generalitat ha estat acordat entre un partit independentista (ERC) i un partit no independentista (PSC). L’any passat hi havia un govern sobiranista format per dues forces: ERC i Junts. Però la coalició es trencà amb la sortida d’un dels socis, el qual acusa l’altra part de no ser prou secessionista. La presidenta del Parlament, Laura Borràs, fou apartada pel seu càrrec per decisió de dos partits processistes (ERC i CUP) i un partit no processista (PSC). Vaja, que el tren ha girat cua i està tornant a l’estació d’origen. A tot això, s’han començat a construir noves vies, amb diferents destinacions.
Va dir Kavafis, autor del cèlebre poema Viatge a Ítaca, que «l’important no és el destí, és el camí». Doncs això, Catalunya és un trajecte que hem de fer tots, compartint-lo, amb el propòsit d’arribar a un lloc millor d’on estàvem, de recollir més persones a les properes parades, sense preguntar-los què voten ni què parlen ni d’on venen.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam
