Aquest any tindran lloc dues eleccions, les municipals de maig i les generals, aquestes encara sense data. Tots els comicis són importants, en la mesura que propicien canvis, que consoliden governs o que obren el camí a l’alternativa. Però convindrem que hi ha eleccions més importants que altres, i les dues que s’esdevindran enguany entren dins del grup de les importants. Per què? Doncs perquè les locals, a Catalunya en general i a Barcelona en particular, es presenten decisives. En ocasions anteriors, 2015 i 2019, es votà en clau nacional. «La independència comença al teu ajuntament» deia l’Assemblea Nacional de Catalunya el 2015, i el 2019 el processisme volia demostrar la seva vigència, després del fiasco del 2017: amb l’autonomia intervinguda, amb un judici al Suprem, amb un expresident a Bèlgica i amb polítics presos.
Amb aquests paràmetres ERC aconseguí les alcaldies de Lleida i Tarragona, en mans socialistes fins aleshores. Els republicans també assoliren èxits en diverses capitals de comarca i en poblacions importants. Ara el context és diferent. Les dues forces sobiranistes es barallen entre elles dia sí i dia també, en privat i en públic; i és aquí on els progressistes poden posar un peu o dos amb força a les institucions locals.
Els socialistes catalans estan en mode ascendent: les enquestes els somriuen, els seus líders estan ben vistos i recuperen vots «prestats» a altres formacions. L’espai a l’esquerra dels socialistes manté la seva vigència. Ada Colau no abandona la seva presència al podi barceloní i encara no ha dit la darrera paraula. Paral·lelament, Yolanda Díaz, sota el nom de Sumar, està configurant un interessant espai de confluència, amable, plural i lluny del rebuig que provocaven anteriors caps de llista.
La Ciutat Comtal és la nineta dels ulls de l’independentisme, un objectiu que se’ls ha resistit en dues ocasions: 2015 i 2019, quan el «procés» estava a la cresta de l’onada. Però la formació de governs progressistes en ambdues ocasions els va desbaratar els plans. Ara la pregunta que ressona pels aires és «el procés s’ha acabat o no?». Si els seus plans tornen a ser desbaratats la resposta seria «sí».
Per altra banda, a finals d’any, possiblement al desembre, tindrien lloc les generals. L’actual govern progressista de PSOE i Unides Podem es posaria a prova davant l’electorat. Hi ha un PP que va fort, amb el canvi de Casado per Feijóo, amb uns media agressius amb Sánchez i amb el traspàs d’unes quantes línies vermelles per tal de guanyar les eleccions. La recent polèmica de l’avortament a Castella i Lleó ens donen clares pistes de per on aniria un govern del PP amb el recolzament, intern o extern, de Vox.
En el període 2018-2023, durant el qual Pedro Sánchez ha estat a la Moncloa, l’accent social en la gestió i la legislació ha estat notable: dret a l’eutanàsia, memòria democràtica, protecció a les dones, etcètera. No dramatitzem si diem que amb nou inquilí a la presidència del govern tot això se’n pot anar en orris. Aquí rau la importància de les generals 2023. En definitiva, que el soroll no ens desviï del que hi ha en joc, perquè és molt. Molt.

Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam
One thought on “2023: ENS HI JUGUEM MOLT”