NO SOM TAN LLUNY D’IRAN

No m’hauria de sorprendre, però no ho puc evitar, em sorprèn, em xoca, m’indigna, m’enfada, em remou i em revolta.


La policia de la moral que és, de fet, la policia contra les dones, ha assassinat una noia de 22 anys a Iran; presumptament, és clar.


Policia, es diuen. La policia no ha de defensar la ciutadania? Doncs com és que una dona ha mort a les seves dependències?


De la moral. La moral. Quina? La seva, oi? La moral que condemna la dona pel fet de ser-ho.


No portar vel és com si anessin nues, diuen. I arresten una dona ja no per no portar-lo, sinó per dur-lo mal posat, sempre segons la policia de la moral. I mor a la presó, sembla que pels cops de la policia de la moral. L’han matada, doncs, per ser dona, perquè la seva vida no val res. Millor morta que amb el vel mal posat.


Es diu Masha Amini.

Un cop més, el masclisme més exacerbat, amb la seva moral particular, és qui assassina. I un cop més, les dones morim pel fet de ser-ho.


I ens sembla que això no pot passar-nos a nosaltres, que no va amb la nostra societat moderna i evolucionada. Que nosaltres no arribarem mai a patir aquesta repressió exacerbada. Però heu llegit Persépolis, de Marjane Satrapi? Us en recomano la lectura i veureu el canvi i l’evolució a Iran en un tres i no res, amb l’arribada al poder del règim fonamentalista islàmic. És esfereïdor.


Què creieu que pot passar aquí si puja encara més la ultradreta? I no és pas tan estrany que passi, mireu sinó Itàlia, que ens té amb l’ai al cor. Aquí no arribarem a la situació d’Iran, em direu. Potser no, però fins on poden retrocedir els nostres drets?

Iran ens torna a frapar avui. I sentim la solidaritat amb totes les dones que pateixen el règim extremista islàmic. La policia de la moral adopta formes diverses per guanyar la partida; i la ultradreta puja en diferents punts del planeta. Els aires bufen, la globalització ens els porta. I no oblidem que per als hereus del franquisme, com per als fonamentalistes islàmics, els drets de les dones són una bestiesa sense sentit. Per què, sinó, neguen la violència masclista?


No, no som tan lluny d’Iran. I els aires bufen.

Iolanda Pàmies Rimbau

Periodista i escriptora

@iolandapamies



Deixa un comentari