De la ineptitud de les administracions i la llei de dependència

man hands waiting senior

L’any 2007 el Parlament espanyol va aprovar la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència, i el Parlament català va aprovar la Llei de Dret als Serveis Socials. Aquestes dues lleis, elaborades després d’un ampli procés participatiu i amb molt de consens amb tot el sector social (administracions, entitats, professionals, voluntaris, persones i col·lectius d’afectats) consolidaven el sistema de serveis socials, com un dret per a tota la ciutadania.

Aquestes bones notícies, a partir del 2011, varen viure una important congelació, motivada per la crisi econòmica, que va provocar grans retards en les dotacions pressupostàries necessàries per a desenvolupar aquestes Lleis. Els successius governs català i espanyol des del 2011, han fet molt poc per a dotar econòmicament als serveis socials, causant llargues cues de persones sol·licitants de les prestacions que aquestes lleis ofereixen, però que les administracions autonòmiques corresponents no creen, no doten pressupostàriament, i per tant no faciliten que les entitats privades o els ajuntaments puguin oferir al seu territori.

Aquesta paralització s’ha vist agreujada per la dificultat per accedir a la valoració de la situació de dependència i de discapacitat de cada persona afectada. Fins que no es té la valoració de la situació individual, no es pot accedir a la elaboració del Programa d’Atenció Individualitzat (PAI) que ha de visar l’Administració autonòmica, fins que el PAI no ha estat aprovat, no comença a comptar la possibilitat de rebre finançament per al mateix. A més en moltes de les prestacions de cada PAI hi han llistes d’espera que fan que no hi puguis accedir a les mateixes, fins que un altra persona usuària es mor i llibera la plaça corresponent.

En el moment actual ens trobem amb que hi han persones amb discapacitat que fa més de 12 anys que estan esperant una plaça residencial (a qualsevol lloc de Catalunya), que hi han persones grans que es moren abans que es reconegui la seva situació de dependència, que hi han persones dependents que viuen soles, a qui no se’ls hi pot oferir cap servei domiciliari, perquè encara no tenen aprovat el PAI corresponent, o bé perquè el servei descrit al PAI encara no s’ofereix al seu territori. Sovint el temps d’espera des de que es fa la sol·licitud fins a que es rep el primer servei pot ésser de més de dos anys. Cada any que passa la situació s’agreuja més, el temps d’espera es fa més llarg, i a més s’afegeix alguna nova complicació burocràtica.

Per acabar-ho d’adobar la COVID ha provocat més dificultats en l’accés a la informació i a la mateixa sol·licitud dels serveis. Molts serveis presencials s’han tancat, o s’exigeix cita prèvia per a l’accés als mateixos.  El serveis d’informació telefònica estan col·lapsats i et remeten a consultes telemàtiques. Moltes persones grans no poden fer tramitacions telemàtiques, i s’estan donant hores de visita per a dintre de molts mesos. Els professionals de l’atenció primària no s’han augmentat i sí la seva càrrega de treball, el que provoca més situacions d’estrès i esgotament professional.

El darrer exemple de la ineptitud de les nostres Administracions, és que quan una persona gran i dependent que viu sola i té valorada la seva dependència i té aprovat el seu PAI, però encara no rep cap prestació; si té la desgràcia (bastant lògica i habitual) de no poder seguir vivint sola i ha d’anar al domicili d’un familiar, tot el procediment administratiu es detura i la persona amb dependència ha d’iniciar de nou la sol·licitud des d’un nou domicili, amb un altre entorn familiar, tornant a esperar mesos i anys a que entri en vigor el nou PAI.

Quan a Catalunya érem 6 milions de persones, els serveis ja eren insuficients. Ara que som 7’5 milions i la esperança de vida ha augmentat més d’un 10%, els serveis són els mateixos i les llistes d’espera augmenten, sense que això tingui cap traducció pressupostària. Ja fan bé les entitats socials que representen a les poblacions en situació de discapacitat o de dependència de reclamar a les Administracions. La Taula del Tercer Sector Social (www.tercersector.cat) que les representa té molt clar quin ha de ser el compromís públic per a resoldre aquesta situació. 

Ramon Nicolau i Nos

Secretari General de la Federació Catalana del Voluntariat Social

Expert en temes de Benestar Social, Participació Ciutadana i Immigració

Deixa un comentari