Els “involuntaris negacionistes”

woman in brown dress holding white plastic bottle painting

Segons sembla, no aprenem del passat. Oscar Wilde deia que “Experiència és el nom que donem als nostres errors.” Doncs sembla que ni amb dos anys d’experiència hem après res.

Tots sabem que l’any 2020 va suposar un abans i un després en la vida de tots i totes nosaltres. En aquell moment feia uns mesos que sentíem parlar d’un virus, veiem notícies de “casos aïllats” en algun país de la Unió Europea però… Era l’acudit de tothom. Els xinesos eren uns exagerats i això no anava amb nosaltres. Va ser molt útil per fer “memes”, per fer bromes a vegades racistes i pensàvem potser que ser europeus ja era una vacuna o… Ves a saber. Certament, jo vaig ser dels pocs que deia “aquest virus té molt mala pinta”, i amics i familiars tenien dues reaccions, o es reien o em deien exagerat. Pocs dies després, la realitat superava el pitjor que ens podiem imaginar.

En aquell moment no va ser culpa de ningú els milers de contagis i morts. Potser els polítics o els experts, els quals afirmaven que tot estava controlat i que podríem anar a la manifestació del 8-M, veure el futbol, al teatre… En definitiva, que podíem fer vida normal, es van precipitar, però crec que no es pot culpar d’una cosa que absolutament ningú es podia imaginar. En aquell moment, insisteixo, en aquell moment, l’únic culpable era el coronavirus i la mala sort.

Quan ens van confinar a tots i totes sense entendre res i de cop vàrem començar a veure a la televisió milers de casos, cada dia més morts i fins i tot militars vestits parlant-nos a la televisió, ens vàrem adonar que no era un fet anecdòtic, que era un malson inimaginable, una agonia per a tots… Fins tal punt que tenir gos era “la salvació” i que ens passejava més el gos a nosaltres que nosaltres al gos. Fins i tot anar a comprar el pa era una aventura i era impossible abraçar o fer un petó.

Malauradament a tots se’ns van contagiar familiars, amics, veïns i també molts, i evidentment encara avui dia, ens continuem contagiant tot i anar amb totes les precaucions del mon (com a mínim en l’experiència meva i dels que me’n volten). I, a la majoria, ens va tocar veure, o pitjor encara, no poder veure, morir algun familiar o amic… Jo mateix vaig perdre un familiar en el pic d’una de les onades al que amb permís, aprofito i envio un petó des d’allà on sigui.

El cas és que semblava 1984 de George Orwell tot plegat. I que paraules que mai havíem sentit i que feien por com confinament, toc de queda, pròrroga de confinament, primera onada, des escalada, segona onada, des escalada per autonomies, “salvoconductos”, controls de perímetres territorials, variants… Formaven part en el nostre dia a dia.

Saltem dos anys després… El 2022. Tenim el 90% de la població vacunada amb la pauta completa a Espanya, disposem del poder-nos vacunar d’una tercera vacuna de reforç (que en aquest cas no ha resultat ser tan exitosa com les anteriors) i podem fer-nos test d’antígens a casa amb un preu regulat i mascaretes de tota mena i de tots colors quan en el seu moment no teníem cap mena d’aquests luxes, era terrible i angoixant.

Però entre el famós “Resistiré” i aplaudiments als balcons, les videotrucades per animar-nos mútuament i els lemes com el “d’aquest virus sortiríem millors tots i totes”, molts pensàvem de debò que alguna cosa canviaria i ens faria una millor societat, seriem més solidaris, responsables i madurs com a societat i que valoraríem més la vida, la terra, etc.

Doncs tot el contrari.

Per un costat, “van néixer” els negacionistes, els quals no mereixen ni una línia meva. Ja l’escriurà Miguel Bosé o en Djokovic… Per altre banda, els “antivacunes”. Tampoc dedicaré ni un sol segon a aquests irresponsables. Però ara, ha sorgit l’”involuntari negacionisme.”

¿Que és? Doncs son les persones que en el seu moment van seguir totes les recomanacions sanitàries, es van posar les vacunes, es van aïllar quan van donar positiu però que ara afirmen que “és com una grip” i que s’han d’eliminar les mascaretes i tornar a fer vida com el 2019.

Tornar a aglomerar-nos, deixar de fer-nos test i “oblidar-nos i normalitzar-ho” que ja estem vacunats i “massa portem” (entre altres “arguments estrella” en especial en joves…). Analitzem això.

Qui té la culpa dels “involuntaris negacionistes”? Sens dubte la televisió i els mitjans de comunicació, que de cop han deixat de parlar i fer tertúlies del coronavirus i ara tot és la crisi humanitària d’Ucraïna, Putin i les conspiracions de possibles bombes nuclears, d’una tercera guerra mundial o de falta d’aliments. Algú s’ha adonat que estan fent el mateix que amb el virus el 2020 i part del 2021? És a dir, fomentar la por? Ningú veu que l’audiència en moltes cadenes està per sobre de l’ètica i la responsabilitat fins i tot sanitària? Un altre culpable son els partits polítics, els quals o miren cap a una altre banda o afirmen que “s’ha de tornar a la vida normal” perquè “aquest ritme l’economia no l’aguanta”. Com és possible que partits d’esquerres o responsables polítics fins i tot prioritzin l’economia de la salut? No veuen que hi ha un terme mig? Que no es pot passar del blanc al negre. Doncs és així. Primers els diners, després la salut. Però ara hem arribat fins al punt de deixar d’aïllar els positius o plantejar eliminar mascaretes d’interiors… Per què no mirem cap a Xina que està tota confinada i deixem de parlar d’Anglaterra d’on per cert, va néixer una de les variants més fortes? Per què ningú diu que el Covid-19 ha pujat un 40% aquest últim més i que estem entrant a una nova onada? Per què ja no surten experts com l’Oriol Mitjà o el Doctor Trilla a TV3? I per últim, perquè ningú diu quants morts al dia hi ha solament a Espanya? Per què?

Per què no s’explica que hi ha una nova i més forta variant? Volem disfressar la realitat?

Actualment els més responsables son les persones grans. Per què? Probablement perquè són els que tenen més risc de contagiar-se o morir tot i que amb la vacuna per sort és més difícil. I qui són els més irresponsables que ja tornen al febrer del 2020 i es riuen del virus de nou? Els joves de 15 a 35 anys. Per què? Perquè sabem que si ja gairebé no va haver-hi morts en plena pandèmia, ara vacunats “estem salvats” de la mort, i també perquè la famosa “OMICRON” que l’han tingut molts joves en gran part per la falta de prevenció, han vist que és més lleu que la grip. Però… saben que igualment poden transmetre el virus i, per tant, allargar aquest malson encara més temps?

Jo vull acabar demanant disculpes com a jove i reivindicar que no tots som iguals. Jo sóc conscient que puc contagiar a la meva àvia o a persones de risc del meu cercle i que per tant, segurament a mi no em passi res si ara agafo la Covid, però… I a ells?

Els més de 100 morts mínims diaris de Covid-19 que tenim cada dia no cauen del cel i la corba que no baixa allà està… Creuen que totes les víctimes son persones grans de residències? Que tot són vells? I en tot cas, les seves vides valen menys que les nostres? Val més “un botellón” que la teva àvia?

Igual ja se t’ha oblidat, però si estàs vacunat, el virus el pots agafar i contagiar igual a la teva mare o el teu pare encara que sigui més lleu, i si a la teva família hi ha un asmàtic, un obès, un avi o algú amb alguna malaltia de tantes que hi ha, segueixen sent persones d’alt risc. Som conscients que això no ha canviat? Si mires, estem al 50% aproximadament de la pandèmia segons l’OMS. Per què no donem gràcies del que tenim avui comparat amb el 2020 i deixem de queixar-nos? Si volem seguir recuperant la vida normal, forçar-ho serà contraproduent.

En definitiva, si després de llegir aquest article encara penses que les mascaretes en interiors no calen, que hem de fer vida normal i que “és com una grip” i s’ha de normalitzar amb tot el que comporta, enhorabona, com deia ets un involuntari negacionista o dient-ho de forma més clara… Potser et falta més lectura i seny i menys discoteques o programes “telebasura”.

Estem corrent molt i prendrem mal. I desitjo equivocar-me, però aquesta és la mateixa frase que deia a finals de febrer del 2020 amb la Xina confinada. La història es repeteix? Si fos el cas, aquest com sí ens ho mereixem.

Cesc Núñez

Assessor especialista en Protocol Institucional

@cescgalietti

Deixa un comentari