Acabem d’estrenar novetats: podem sortir al carrer sense mascaretes i l’alumnat també se’n pot desprendre a l’hora del pati i aviat en tot el recinte escolar. Un nou enrenou per al professorat per les possibles pèrdues o els oblits no intencionats.
Ho he celebrat extensament i he recordat que l’hem portat una setmana més per un ardit del govern, no per recomanacions dels experts que ja feia temps que deien que pel carrer servien de poc o de res, si és que mai han servit.
Ara sembla que la pandèmia està a punt de convertir-se en una malaltia quotidiana, en una endèmia que de tant en tant, farà acte d’aparició, més o menys com la grip i ens recordarà temps passats.
I també he recordat, el programa setmanal de Ràdio Sant Boi, la República, quan el locutor ens va preguntar als tertulians quins fets positius recordàvem de la pandèmia. Es va fer un breu silenci i vàrem començar a fer un exercici de memòria. Jo era de les que pensava que un cop passada la pandèmia, tornaríem a ballar-la. La invitació del coordinador del programa va treure els millors records perduts entre neurones. Vaig recordar quan els veïns anaven a comprar al súper i em demanaven si necessita res. Quan la botiga del barri va portar productes nous per fer-nos passar aquells dies sense tantes privacions i ho hem agraït canviant els hàbits de compra per les botigues de proximitat. Quan la llibreria del barri va poder obrir, tenia les comandes en un parell de dies. I sense anar més lluny, l’altre dia vaig aturar-me pel carrer per un mal d’espatlla insuportable i la dona que va passar al meu costat em va preguntar si tot anava bé.
Potser sí que la pandèmia ens ha fet una mica més humans. Si fos veritat, el balanç seria diferent. No ho sé. Només són records, impressions. Unes petites experiències que caldria contrastar. Però de moment, cuideu-vos, cuideu-nos. Aquesta vegada sembla que va de debò.
