Aquell 20 d’octubre de 2011

La decisió d’ETA de cessar la seva activitat terrorista el 20 d’octubre de 2011, ens la vam prendre com el que era: una bona notícia. El fet que ara commemorem deu anys d’aquella decisió esdevé una altra bona notícia. Això vol dir una dècada sense atemptats, sense morts, sense por. Insisteixo, ja en sí és una bona notícia; millor dit, són dues bones notícies: la d’aleshores i la d’ara.

Per si algú ho ha oblidat, molt em temo que sí, ETA va assassinar

864 persones, si no vaig errat. Torneu a llegir la xifra: 864! Un número així no pot deixar indiferent ningú. Es tracta de més de vuit-centes vides, el que

representa infringir un immens dolor als seus familiars: parelles, fills, pares, germans, avis… Per tant, el mal es multiplica de forma exponencial. Sense comptar la gent que, tot i no morir, quedaren lesionats, greument ferits, mutilats o amb importants seqüeles psicològiques.

A tot això cal afegir l’estrès que va significar per a milers de persones viure amb l’ai al cor: havent de portar escortes, havent de mirar a sota del cotxe abans d’agafar-lo, havent de canviar de ruta i d’horaris diàriament, no podent quedar amb amics atesa la por d’aquests a veure’s amb tu, seient de cara a la porta si consumien en un bar, i així un angoixós etcètera.

Per tant, passats aquests deu anys en absència de violència, no podem quedar-nos només en el confeti de l’alegria, justa, lògica i inevitable, és clar.

Hem d’explicar més que mai què significà aquella banda, hem de recordar tots i cadascun dels morts que causaren els assassins, hem de valorar i subratllar sense defallir els valors de la concòrdia, la llibertat, la democràcia, el respecte al diferent, la tolerància, la convivència; i sobretot, no oblidar. Perquè podem caure en la temptació cofoia de pensar que com ja no existeix no se n’ha de parlar, de girar full, de passar pàgina. Al contrari! Hem de pensar en els que ja no hi són i associar-los i aparellar-los a conceptes com la pau, la vida, el paisatge o el somriure. Mentre en seguim parlant, d’ells i elles, els mantindrem en la memòria i agrairem més que mai la democràcia que vivim i la gaudirem amb més èmfasi.

Xavier Barberà

Filòleg

@xabarberam

Deixa un comentari