Com a investigadores feministes d’orientació aplicada sempre ens ha preocupat que les dones estiguin infrarepresentades o siguin invisibles a la recerca. I com a militants feministes i de l’esquerra transformadora de llarg recorregut, sempre hem defensat que un abordatge científic racional ha de tenir presents les realitats de dones i homes si es volen fer polítiques basades en evidències i no en consignes o creences. Ara ens preocupa una nova tendència, que observem com avaluadores: una proporció creixent de treballs de grau i de màster, propostes de tesis doctorals i projectes de recerca, més que no preveure la possible incidència diferencial en dones i homes dels fenòmens que investiguen, compliquen la possibilitat d’arribar-la a conèixer perquè adopten la pràctica que substitueix sexe per gènere i confon gènere amb identitat. Cada vegada més sovint, els subjectes d’una recerca son identificats pel que s’anomena “gènere autodeclarat”, que són opcions subjectives que inclouen categories canviants o la possibilitat de no declarar-ne cap. Això és conseqüència d’una penetració ideològica, la de la ideologia transgenerista, que no té res a veure amb el feminisme.
Cal aclarir que fer recerca compromesa amb la igualtat no està allunyada de fer recerca d’excel·lència, al contrari. Una bona guia per assolir ambdues coses és garantir que tant la literatura consultada com les hipòtesis, les mostres, l’abast dels resultats i el seu possible impacte, així com la composició dels equips i la distribució de les seves funcions, segueixin les indicacions de documents de referència europeus i estatals sobre la introducció de la perspectiva de gènere a la recerca. És a dir, no ignorar les contribucions de les científiques, defugir formulacions teòriques, metodològiques i aplicades androcèntriques i falsament universalitzables, i evitar la tendència tradicional al reconeixement arbitrari de les contribucions dels homes per sobre de les que fan les dones. A més, aquestes indicacions s’haurien d’incorporar explícitament als codis de bones pràctiques en recerca de les universitats. Els projectes competitius que anem guanyant ho recomanen i ho valoren. I per això és imprescindible que els projectes de recerca recullin les dades dels subjectes per sexe, l’única realitat material i objectiva que distingeix dones i homes, i no per identificacions subjectives de les persones participants. Només d’aquesta manera es poden dissenyar i proposar intervencions adequades a partir dels resultats i corregir les desigualtats, omissions i inadequacions observades.
En recerca biomèdica hauria de ser evident que la variable rellevant és la realitat material del sexe dels individus, i substituir-la als registres de dades per percepcions i sentiments no només no aporta cap informació, sinó que pot alterar de manera greu els resultats. Registrar el sexe és inexcusable quan del que es tracta és de conèixer tot allò relatiu al funcionament i els processos experimentats pel cos i els efectes de la interacció del cos amb l’entorn, així com les respostes als tractaments: per definició, els cossos són tots sexuats i aquesta condició sexuada els condiciona. L’endocrinòloga Carme Valls s’ha fet un fart de repetir el desastre que suposa per l’atenció a la salut de la meitat de la població, les dones, ignorar-ne l’existència o camuflar-la. L’exemple més recent del què diu s’ha pogut veure en els efectes secundaris del coronavirus en les dones.
En el cas de la recerca en ciències socials, prescindir de les dades relatives al sexe dels individus emmascara i compromet l’objectiu fonamental de comprendre els processos socials i culturals i els comportaments, pràctiques, estratègies i valors dels subjectes a cada context: fins i tot als països amb legislacions més igualitàries, tot context social i cultural està travessat per un d’ordre social patriarcal, sexista i androcèntric. Com podrem conèixer, per exemple, la persistència de la socialització i la discriminació sexista, i el seu impacte escolar i laboral, si no sabem qui son les noies i els nois d’un estudi? Algunes d’aquestes pràctiques poden arribar a tergiversar el coneixement dels fenòmens investigats perquè se n’ha alterat la definició. L’exemple més sagnant ara mateix és la recerca sobre un problema social de primer ordre, com és la violència masclista: quin significat tindran els resultats de la propera enquesta amb l’actual llei catalana reformada a la mà, segons la qual un home autodeclarat dona pot ser considerat víctima de violència masclista, i no de violència homòfoba, o causada pel seu aspecte? Què ens diran les dades sobre delinqüència? Al Regne Unit ja s’està parlant de l’augment de la delinqüència sexual “de les dones” (perquè augmenta el nombre d’agressors autodeclarats dones) i, si ja resulta grotesc des del punt de vista de la responsabilitat social, des del punt de vista de la recerca és del tot inacceptable.
Quan es tracta de treballar i investigar amb dades secundàries -registres, censos, documents, etc.-, el fet que aquestes procedeixin de formularis que prescindeixen del registre del sexe dels individus o que el substitueixen per identificacions subjectives i canviants impedeix identificar i monitoritzar diferències i desigualtats crucials relatives als homes i les dones. També impedeix aplicar una perspectiva interseccional (que no és una mera comptabilitat que suma i resta privilegis i opressions sense context, com sovint i erròniament es descriu) tot aprofundint en la combinació de la informació de diverses variables i dimensions en cada context específic. Els exemples en els formularis de l’administració catalana, que recullen qualsevol cosa excepte el sexe, proliferen al mateix ritme que els banys anomenats “inclusius”, on qualsevol nena o dona s’hi pot trobar un home, atès que no s’han tingut en compte els estudis internacionals sobre l’increment que comporten en el risc de patir agressions sexuals. Estudis que, lògicament, sí que han tingut en compte el sexe dels individus.
Les universitats ens proporcionen molts exemples d’aquesta tendència. A la nostra, el professorat ha rebut recentment la petició de respondre a una enquesta institucional sobre satisfacció docent que ens demanava identificar-nos per “gènere” i ens donava més de dues opcions. Responent a la protesta on assenyalàvem que l’experiència com a dones docents no és ni de bon tros assimilable a la del professorat de sexe masculí que s’ha identifica com a dona- la nostra universitat diu que se segueixen les recomanacions de l’Observatori per a la Igualtat. Doncs bé, nosaltres també som feministes i proposem el contrari. Altrament, què ens diu sobre els greus entrebancs que troben les investigadores, sobre tot, les joves (discriminació sexista, socialització de gènere, coincidència amb l’edat fèrtil sense polítiques adequades, etc.) si científics homes declaren ser dones un cop consolidada la seva carrera acadèmica o empresarial? Res!
Lluny de ser progressista, confondre el gènere amb una identitat dels individus per sobre de la realitat material del sexe, que és motiu pel qual se’ls jerarquitza, és legitimar posicions conservadores, neurosexistes i essencialistes, sobre homes i dones, i menystenir l’impacte de l’estructura social, la socialització i l’experiència. No podem permetre aquesta perillosa tendència colonitzi també la recerca en una institució que té com a objectiu número ú produir coneixement -un altre dia parlarem de com ha entrat a la docència i quines conseqüències està tenint. Tampoc podem permetre que aquesta institució de debat i contrast d’idees per excel·lència imposi criteris polítics i administratius contraris als criteris científics, o bé guiats exclusivament per paradigmes postmoderns com ara les teories queer, i es generi un entorn hostil amb la discrepància científica. Malauradament, ja ho patim prou pel què fa a l’expressió d’algunes ideologies polítiques. Necessitem una universitat capdavantera en la qualitat, en aquest cas, dels criteris propis.
Silvia Carrasco, professora d’antropologia social de la UAB. @SilviaCarrascoP
Montse Montaña, professora d’infermeria a l’Escola Gimbernat, adscrita a la UAB. @momo68_3