L’any 1978 Edward Said publicava el llibre “Orientalisme”, a través del qual establia per primera vegada aquest concepte per definir la manera com Occident elabora una representació despreciativa d’Orient. Segons ell, l’Orientalisme es basava en tot un seguit d’estereotips i prejudicis que justificaven la intervenció occidental envers els països àrabs i musulmans.
Efectivament, no podem negar l’existència de l’orientalisme al llarg de la història. Un orientalisme que ha servit per a dues coses: la primera, per fer la contraposició de l’incorrecte amb el correcte que es considera Occident. La segona, per ser un aglutinador de totes les característiques culturals que els occidentals consideren com a Orientals i reforçar així els estereotips, de manera que, com explica Diego Gabriel Dolgopol en un article publicat el 2013, “Occident parla per Orient, s’apropia de la seva paraula”.
Un altre fenòmen però ha aparegut en els darrers anys, i de dimensions considerables. Es tracta del relativisme cultural, aquell corrent de pensament que ens fa renegar de les festes de Nadal per parlar de solstici d’hivern, i en Calvi a la vegada felicitar l’Eid Mubarak o el Ramadà. I és que sembla que en algún moment de la història recent, una quantitat no gens menyspreable de gent ha començat a pensar que defensar certs drets humans i que la religió quedi al marge de la política només es pots demanar si ets occidental i per a tu mateix/a, perquè si sent “occidental” ho demanes per a les persones no occidentals és que no respectes les cultures o tradicions alienes, o en tens fòbia. I encara pitjor, si ho demanes sent “no occidental” és que has comprat el discurs del teu opressor real, Occident. Això ho podem comprovar en alguns dels artícles publicats – en nom de l’esquerra a més – arrel de la caiguda de Kabul, on s’ha criticat que es contraposessin les imatges de dones afganes en burka sota el règim taliban amb imatges de dones afganes als anys 80, anant a la universitat, passejant per la via pública sense haver d’anar acompanyades per un home i, sobretot, i el mes cridaner de la imatge, sense haver de tapar-se sota allò que la Najat El Hachmi defineix en el seu manifest “Sempre han parlat per nosaltres” com la continuïtat de “la cortina del mig del pati”.
Aquells que abracen el relativisme cultural, ens diuen que aquells que denunciem la pèrdua dels ja pocs drets que aquestes dones tenien i el seu retorn forçat a l’esclavatge patriarcal més extrem, representat en la seva plenitud en la presó que suposa dur un Burka, som islamòfobs. Critiquen el discurs “salvacionista” i alerten de la voluntat d’occident d’imposar la seva visió del món. Consideren que denunciar l’ús del velé s en realitat una visió “feminista occidental blanca” de la situació, i reclamen que es respectin el que diuen que és tradició i cultura.
Faria riure – si no fos un tema tan important com per no prendre’ns-el en broma – pensar com aquesta denuncia que fan no deixa de ser un pas més envers l’Orientalisme. Occident torna a parlar per Orient, i sobretot per les dones que lluiten contra un patriarcat profund que els impedeix tenir els drets més bàsics. Aquesta voluntat actual de voler dividir tot en departaments petits i etiquetables no està fent res més que mal a la suposada igualtat i diversitat que es diu defensar. De debò és de feminista occidental blanca defensar que totes les dones del món puguin tenir els mateixos drets i deures que els homes arreu del món? No es tractava d’això el feminisme sense etiquetes?
Lu Pablo
Periodista
@lupabv
