El 6 de juliol de 1942 fou un dia dolorosament especial per a Anna Frank, aquell jorn va haver de deixar obligatòriament la casa familiar on havia nascut i on havia passat els seus primers tretze anys de vida. Ja se sap que per a una preadolescent haver-se d’acomiadar d’unes parets, d’una habitació i de nombrosos objectes era dramàtic, doncs s’havien de traslladar a un amagatall a l’altra punta d’Amsterdam i havien de dur el mínim possible. Quan diem el mínim possible ens referim, literalment, al que puguis dur a sobre, doncs els jueus aleshores tenien prohibit agafar el transport públic, els tramvies, i havien de desplaçar-se a peu.
A més, per no despertar sospites anant pel carrer amb maletes, hagués estat evident que fugien, es van vestir amb el màxim de roba possible, unes camines a sobre d’altres, unes faldilles a sota d’altres, uns mitjons a sobre d’altres, jaqueta, tot i ser estiu, i barret; i el que els cabés a sota dels braços: llibres, quaderns, alguna capsa…
L’amagatall estava al 263 de Prinsengracht Straat, el que avui és el museu Annefrankhuis, la Casa d’Anna Frank en neerlandès. Si hi heu estat, sabeu de què parlo, de «la casa del darrere». Si teniu ocasió, llegiu el Diari d’Anna Frank, on narra les vicissituds que a partir d’aleshores van viure ella i la seva família en aquell lloc, no caracteritzat per les seves comoditats ni pel seu confort, com correspondria a una llar normal. De la mateixa manera, si mai aneu a Amsterdam no us perdeu la seva visita, interessant i colpidora alhora.
Convé recordar aquests drames humans, patits per famílies d’allò més normals, de classe mitja, mitja-alta, quan la ultradreta o els fronts nacionals avancen electoralment a les nostres societats, societats no tan allunyades de l’Holanda o de l’Alemanya dels 40. El feixisme ens afecta a tots i totes, siguem o no emigrants, siguem o no homosexuals, siguem o no d’esquerres… Per tant, aturar-lo, democràticament, és clar, també és cosa de tots i totes.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam