Ja fa temps que sentim parlar de les dues Catalunya: la independentista i la constitucionalista. La primera, la independentista, és avui una ressaca del 2017, un projecte que va arribar a fer-ne president de la Generalitat a un maurrasià com Joaquim Torra. Per l’altra banda, el constitucionalisme, que fins fa quatre dies era una especialitat del Dret i ara s’ha convertit en una ideologia, és l’eufemisme del centre dreta de tota la vida, que a Espanya ja era un eufemisme en sí mateix: el centre dreta aquí té més d’extrem que de centre.
Ara, a més, ha guanyat posicions una tercera Catalunya, la de les elits. «La otrora potente burguesía catalana», però que avui pinta poc políticament i econòmica. Foment del Treball s’hi dedica a poc més que fer de ploramiques contra els carrils bici. Sí que han mantingut el diari La Vanguardia com a intel·lectual orgànic col·lectiu de classe. Els indults i la presentació que va fer-ne el president Sánchez a la seu cultural orgànica de classe de la burgesia els ha reforçat i avui tornen a imaginar-se com a un subjecte històric amb un projecte modernitzador d’Espanya des de Catalunya. Però de projecte en tenen poc: ni Lliga, ni modernisme, ni Exposició Universal. Ara s’han ajuntat, aprofitant la fi del Procés, i han presentat el seu projecte: la venecització de Barcelona. Aquesta venecització pivota sobre l’ampliació de l’aeroport i la franquícia de l’Hermitage. Sobre l’ampliació de l’aeroport, sembla complicat que Brussel·les pugui donar-li el vistiplau, atès que l’incompliment de les compensacions mediambientals de la darrera ampliació és prou indicativa del futur incompliment de qualsevol pla que es presenti ara. L’altra pota, la franquícia de l’Hermitage, sí té un ancorament cultural a la Barcelona construïda per la burgesia: la Barcelona de cartó-pedra del Poble Espanyol i del barri Gòtic, que van ser els dos projectes estrelles de la col·laboració público-privada de començament del segle XX. Projectes que no són gaire diferents als mons Far West i Polinèsia de Port Aventura. Òbviament, aquest projecte de convertir la classe treballadora catalana en un proletariat de serveis lligats al turisme mai no ha entusiasmat gaire fora dels cercles de l’autoanomenada societat civil. En el rànking de riquesa per municipis que elabora l’INE, els municipis més pobres d’Espanya són precisament els turístics, i ves per on, ser pobre no és un projecte estimulant per ningú.
Si poguérem posar cara a la Catalunya popular, jo ho faria amb Jordi Évole i Estopa. Darrerament, tant l’un com els altres feien referència al seu orígen baixllobregatí per donar la seva opinió contrària a aquest projecte. Malauradament, aquesta Catalunya popular no té qui l’escolti, tot i ser decisiva electoralment. La seva geografia electoral ha anat canviant de color, orfes de representació. Morada, fins la conversió filonacionalista de l’espai de Podemos, taronja fins la radicalització d’Albert Rivera i ara roja de nou. Tant des de Madrid-Cort com des de Tevetreslàndia ningú no vol entendre’s amb una Catalunya popular amb una identitat pròpia diferent a la menestral i burgesa, o la nacionalista vs constitucionalistes.
Óscar Guardingo
@oguardingo
Treballador de SEAT i ex-senador
