L’esquerra té un problema del qual no és encara conscient i és que no té el monopoli de les bones causes. No s’ha adonat que un senyor pot ser perfectament feminista i de dretes, o ecologista i de dretes, o defensor dels animals i de dretes. Es clar que la dreta d’aquest país, cada cop més negacionista i més a l’estela de Trump, contribueix de forma poderosa a aquesta confusió.
Ja fa temps que les causes, el possibilisme i la passió per la gestió van anar aparcant la ideologia i la seva clientela, els treballadors, que no deixen de ser tots aquells que viuen d’un sou, es van anar sentint abandonats i maltractats i en justa correspondència, es van anar quedant a casa. I d’avisos no han faltat. L’11 M en va ser un, però lluny d’entendre que anava contra una esquerra allunyada de la realitat diària de treballador mileuristes, afectats pèrdua constant de drets socials, per un atur endèmic i per unes condicions laborals cada cop més lamentables, es van fregar les mans pensant que a qui desgastava era a la dreta.
No parlem de problemes nous. El mileurisme ja existia en els anys de bonança econòmica, les desigualtats socials van començar a eixamplar-se en aquells anys de bonança i els fonaments de la pèrdua de drets laborals i socials es van posar en aquells anys. Ningú no va fer res. L’esquerra no ho va saber veure, afectada per un complex que els portava en esforçar-se més en demostrar que sabia gestionar que en defensar els interessos dels treballadors, en rebre felicitacions dels grups empresarials que en tancar el divorci creat, ja en els anys del Felipe González, amb els sindicats. Es clar que els sindicats, més amatents a les qüestions particulars que a les generals també van contribuir de forma poderosa a aquest desencís.
Parlem d’Espanya, però no és un problema exclusiu d’aquí. És un problema general de tota Europa. Els seus votants fa molts anys que se senten desemparats i els han donat l’esquena fins el punt que pràcticament ha desaparegut en països com França i el declivi a d’altres com Alemanya sembla imparable.
Els cants de sirena de l’extrema dreta acaben sent atractius. Són els obrers els que voten a l’Adf o al Front Nacional. Sovint per pura orfandat, per pura ràbia, per fer saber que estan aquí i, ja que ningú s’ocupa dels seus problemes, socialitzar el seu patiment. I no importa gaire que amb això estiguin contribueixin a apuntalar un interessos absolutament allunyats d’allò que busquen. Ells ja han caigut, així que tot caigui amb ells.
Santiago Moreno
Periodista
@SantiMorenoiOle
