Poc a poc les conseqüències del brexitisme es van palpant…

«Anglaterra no té amics permanents ni enemics permanents. Anglaterra té interessos permanents»…  aquest interessant principi de pragmatisme egoista prové d’un Primer Ministre del Regne Unit de mitjans del XIX, en Henry John Temple, 3er vescomte de Palmerston.

Podem recuperar aquesta cita anglòfila  perquè s’escau a la perfecció per definir el motiu pel qual l’elit conservadora dominant actualment al Regne Unit, malauradament, va saber sostreure un problema intern de caire partidista, i gairebé existencial, que patia i dividia el seu partit, a fer-lo comú a la resta de partits polítics i per tant al conjunt de la societat britànica, com és:  la sortida de la Unió Europea (UE) com a bàlsam pel retorn de la seva plena “sobirania” i en conseqüència deixar de perdre milions de lliures malgastades suposadament pel conglomerat institucional europeu.

Aquesta fal·làcia, repetida en forma de missatge una i mil vegades ha estat durant aquests darrers temps traslladada mimèticament a totes les matèries, polítiques, i àmbits que mantenien una relació “política” amb Brussel·les pel fet de ser-ne Estat membre de la UE.

El balanç dels primers mesos postbrexit en relació a la fi del periode de transició mantingut durant l’any passat i amb el nou acord comercial entre el RU i la UE en vigor des de l’1 de gener d’enguany, no resulta molt encoratjador, i desmenteixen aquella oda al brexit que uns quans polítics populistes britànics van popularitzar de forma totalment populista per a molts ciutadans del seu país. 

Per començar, segons una nota de Reuters , l’Agència holandesa d’inversió estrangera, va publicar que la ciutat d’Amsterdam ha atret empreses de comerç i finances, medicina i agricultura de l’altre riba del Canal de la Mànega com mai abans. Aquestes companyies busquen assegurar les seves operacions europees a mesura que la Gran Bretanya anava sortint de facto de la Unió Europea.

Així 78 grans empreses es van ja traslladar als Països Baixos l’any passat, el mateix nombre que el 2019, assolint un total des del referèndum del Brexit de 2016 a 218 deslocalitzacions de seus empresarials.  A més un rècord de 550 empreses estan actualment en converses amb aquesta Agència holandesa sobre un possible trasllat als Països Baixos procedents també del Regne Unit. 

Això suposa que la ciutat d’Amsterdam ja està a punt de ser el primer lloc de cotització corporativa d’Europa enguany segons dades del passat mes de gener que mostràven que desplaçava a Londres com el major centre comercial d’accions d’Europa. S’espera que les arribades de 2020 generin una combinació de 6.000 llocs de treball i 544 milions d’euros d’inversions en els tres primers anys, segons càlculs de la mateixa agència d’inversions.

Pel que fa a la ciutadania britànica segueixen en una sensació agredolça o d’incertesa de que ja no es troben, o ja no tenen els drets com a ciutadans i ciutadanes de la Unió Europea podien gaudir però tampoc gaudeixen de nous avantatges com a sùbdits de la Reina tal com el passaport britànic encara disposa. 

Així la marca de la UE, i per tant les seves derivades normatives segueixen ben present en el dia a dia dels i les britànics, sense que ara a més el seu Govern tingui cap paraula, ni dret a vot al Consell de la UE.  La NO-frontera entre les dues Irlandes n’és un clar exemple: allà l’acord del Brèxit, gràcies a la negociació comunitària va permentre que no es restablís cap frontera física, ni controls, sinó que aquesta hagi estat traslladada una nova frontera fora de l’illa irlandesa: és a dir, al mar d’Irlanda per les mercancies que circulen entre Irlanda del Nord i la resta del Regne Unit. Aquesta ha estat  la gran farsa del Brexit del primer ministre, Boris Johnson tal com escriu el The Guardian 

Quelcom semblant ha succeït pels llanitos de Gibraltar, que segueixen sent subdits de la Reina però que gràcies a l’acord amb el Govern socialista espanyol la frontera, la “verja” que encara hi havia entre Gibraltar i la Línea de la Concepción, ara el 2021 s’ha desplaçat a l’entrada per l’aeroport i port del penyó, i així ho interpretava El País 

 En definitiva, el socialista Josep Borrell, com a vicepresident de la Comissió Europea i alt representant de la UE per a Afers Exteriors i Polítiques de Seguretat Comuna, ho esmentava encertadament en el seu article  “haurem de gestionar aquesta divergència d’una manera pragmàtica. En definitiva, el Regne Unit serà un aliat clau i soci estratègic en l’escenari mundial, però en alguns casos també serà un clar competidor”.