A vegades les societats són sàvies i troben solucions a problemes que podrien enquistar-se i esdevenir endèmics. Després, amb la pràctica, i veient que funciona, el desllorigador esdevé tradició. Pot perdurar en el temps, fins al punt que els qui les apliquin dècades després no en sàpiguen l’origen.
Aquest preàmbul em serveix per explicar una pràctica que es feia en alguns pobles de l’Urgell: Quan enxampaven algú atemptant contra els interessos del poble (per exemple, robant en els camps), no anaven a cap jutge, ni cridaven a l’autoritat repressiva; els feien passejar, poble amunt, poble avall, amb uns rètols penjats al pit que tothom llegia, i fins i tot els illetrats entenien. En un cas que conec, al penjoll hi deia: “Lladres de garbes”.
Robar les garbes dels camps era un delicte greu, perjudicava molt no sols al propietari, sinó a tota la comunitat, que veia com es posava en perill la collita de tot l’any, habitualment única font d’ingressos; que s’atemptava no sols contra l’economia sinó també contra la solidaritat del col·lectiu.
Amb el temps, avergonyits, els implicats no sols deixaven d’atemptar contra la propietat i la societat, sinó que, mirats de reüll ací i allà, sovint acabaven marxant del poble, deixant-lo en pau, podent mirar així el futur amb una més gran tranquil·litat.
No cal dir que si escric això és perquè s’apropa el 14-F. Podríem aplicar la tradició urgellenca a la nostra política? D’entrada hi ha un avantatge: en molts casos, no cal escriure i penjar cap cartell al pit; hi ha tanta necessitat de fer-se veure, de ser mirat i admirat, fins i tot adorat, que molts dels candidats que tenim a mà pengen els seus despropòsits a les xarxes socials, quedant en evidència davant la població. I quines són les garbes?
Podem identificar els qui han robat a molta gent la il·lusió de que, gràcies a l’esforç de tots, Catalunya aniria progressivament millor? Podem assenyalar els qui escampen missatges divisors, de rancúnia i menyspreu pels qui no pensen com ells? I més encara:, els que fomenten que es deixi de pensar, que es substitueixi el raonament crític per la fe i la idolatria? Cal fer cap cartell pels qui ens han privatitzat mitjans públics que ara necessitem per sobreviure? Cal rumiar gaire per detectar qui va prometre eleccions i no les va convocar, faltant a la paraula? Cal esforçar-se gaire per saber qui ens ven la idea que cal anar encara més a pitjor, aquí i ara (cosa que es verifica cada dia), per optar en el futur, hipotèticament, a anar millor? Cal?
Tancats en la seva bombolla, emmascarats com tothom, difícilment els veurem passejar pel poble. Els veurem, això sí i fins a la nàusea, a les pantalles televisives. Però ells no veuran la nostra ganyota d’afartament, perquè no ens creuarem a la plaça major.
Però no tot està perdut. No patim: sí que hi ha una manera de no tornar-los a patir, d’evitar que segueixin robant les nostres garbes de solidaritat i progrés, de democràcia dialogant i crítiques constructives. Simplement: Votem, sí, però no els qui encara porten espigues enganxades a la solapa.
Antoni Cisteró
Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor
Autor de “Participar hoy”