Si mai s’escriu un història objectiva dels darrers 10 anys del govern de la Generalitat de Catalunya (sota les presidències rocambolesques de Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès) s’haurà de concloure que ha estat una pèrdua de temps i d’oportunitats. No serà fàcil disposar d’aquesta història quan encara no hi ha cap biografia autoritzada del President Companys, fet força insòlit. Potser massa clarobscurs, tant en un cas com a l’altre. I no és aquesta l’única coincidència: governar no és formular contínuament declaracions abraonades i radicals. Governar hauria de ser entendre i resoldre els problemes reals de les persones i de la societat.
Aquesta reflexió sobre la ineficàcia de l’anomenat “procés” és sempre oportuna però més ara quan estem a les portes d’unes noves eleccions. Tenim tots els problemes que no s’han resolt en deu anys i a més un de nouvingut: la brutal crisi sanitària, social i econòmica que estem patint des de fa quasi un any per culpa de la pandèmia. I sovint l’independentisme no dubte en fer-lo servir, en una primera fase posant pals a les rodes dels dolents de Madrid i ara amagant les seves incapacitats en excuses absurdes. De nou les paraules en lloc dels fets, la ideologia en lloc de governar per a tots.
Podria posar molts exemples d’aquesta situació bipolar, que tothom hauria de tenir present quan torni a votar, però n’he escollit un dins del meu camp d’experiència. Les energies renovables. D’entrada unes dades pera situar l’àtom: a l’any 2020, al conjunt d’Espanya (allò que en diuen l’Estat Espanyol) la producció elèctrica per energia renovables ha estat d’un 44%; a Catalunya, menys d’un 10%. I només una altra referència: l’objectiu compromès per a tots els territoris de la Unió Europea era d’un 20% a l’any 2020 i una previsió del 50% pel 2030. És a dir que al conjunt d’Espanya anem bé (fins i tot, sobrats) i a Catalunya estem molt lluny dels objectius presents i també futurs. I això perquè?
El canvi climàtic és un important problema (emmascarat ara per la pandèmia amb morts fàcilment comptabilitzables a diferència dels que produeix un excés de contaminants, amb morts que son difusos) que requereix un procés de transició energètica comandat per les administracions. Aquest procés no necessita grans inversions per part de l’administració (res veure amb els 18 milions d’euros de l’Agència Espacial Catalana). Només cal planificar i crear un marc legal (clar i que doni seguretat) perquè la iniciativa privada pugui desenvolupar les seves inversions (abans en nuclear, després en cicles combinats i ara en renovables). I, sobretot, tenir molt clar que no qualsevol energia renovable, posada de qualsevol manera en el territori, és bona: cal preservar els valors paisatgístics, naturals i de compatibilitat amb altres usos econòmics. És a dir: és una qüestió política, de gestió; de política de la bona.
Els governs de la Generalitat dels darrers deu anys, totalment ocupats en el procés identitari i de reclamacions, no ha fet res significatiu en el camp de la sostenibilitat, malgrat tenir-hi totes les competències. No poden donar la culpa a Madrid ja que amb el mateix marc legal, Castilla y León té quatre vegades més de potència eòlica que Catalunya. Ara, a darrera hora i “in articulo mortis” (26 de novembre) ha fet un francament millorable Decret Llei 16/2019 (del que en parlaré un altre dia) que modifica disposicions de la mateixa Generalitat que han portat, a tall d’exemple, que en deu anys només s’hagi instal·lat un aerogenerador a Pujalt.
Enteneu la diferència entre la política de gestos i la de fets? Dons a veure si ho teniu en compte quan aneu a votar… dins evidentment de la vostra llibertat de fer el que vulgueu.