La salut de les dones i les polítiques federals

Des dels anys 90 del segle passat molts grups de investigadores hem estat reclamant la inclusió de les dones en els treballs de recerca ja que en cas contrari era impossible poder diagnosticar i atendre correctament els problemes de salut de les dones. Encara que la ciència mèdica androcèntrica com totes havia fet la presumpció que estudiant un home ja quedava estudiada la dona, la realitat va demostrar que nomes els prejudicis havien causat que tots els treballs de recerca sobre riscos i tractaments cardiovasculars de la dècada de 1980 a 1990, menys un, només estaven fets amb homes. Era difícil per tant acumular ciència de la diferència, y la salut de les dones ha estat molt invisible per la medicina. Han estat molt lents i a vegades contradictoris, els canvis científics que s’han fet en els últims 30 anys, per aconseguir que la investigació mèdica inclogui una perspectiva de gènere, com explico en el meu últim llibre “Mujeres invisibles para la medicina”. No es un tema només tècnic sinó una decisió política, i son els països federals els que més passos estan fent en aquets sentits, perquè decisions de recerca son aplicades de millor manera atenent a la diversitat. La primera decisió la va prendre la cardiòloga i directora del Centre de recerca de Estats Units (NIH), la doctora Bernardine Healy, que a l’any 1993, va impulsar la normativa de que nomes podrien disposar dels fons públics federals per fer recerca si els treballs incloïen dones i minories ètniques en la població estudiada. Aquesta decisió ja va portar uns primers canvis en especial a la visibilitat dels problemes cardiovasculars de les dones, que van ser incloses en un 38% de treballs, en els últims 30 anys. ¿Perquè encara no en el 100% de treballs?

Un altre país federal, Canada, ha agafat el relleu de polítiques publiques amb perspectiva de gènere, i des de fa mes de 10 anys lidera propostes de recerca, salut pública i assistència sanitària, en que s’estimula la detecció de problemes de salut diferencials entre dones i homes, i entre minories ètniques, de les que en tenen diversitat en el país. No es una opció, es una obligació per els investigadors incloure dones en la recerca, i es el país que està fent mes esforç, perquè les guies de practica clínica, que donen directrius per la millor assistència primària i especialitzada, inclogui directrius clares, en quan a tractaments i dosis diferenciades per sexes. Tot i així, les investigadores senyalen que manquen encara molts mes treballs específics, diferenciats per sexe, i que encara moltes recomanacions cíniques, nomes han estat investigades entre homes. Es essencial un esforç per desenvolupar la ciència de la diferència. I estem constatant que una política publica positiva té mes força, i arriba a tots els estat federats, si es una acord polític federal que tingui en compte la diversitat dels seus territoris. La salut de les dones necessita també del federalisme.