Del taller a la programació

Fa poc dies es podia llegir una noticia en la que s’informava del projecte de l’empresa automobilística SEAT per aconseguir que més de dos centenars treballadors de producció de la seva factoria, mitjançant un programa formatiu, assolissin els coneixements per ser programadors.

Del taller a la programació. Aquest era el titular que li donava a la noticia Coche Global, mitja digital especialitzat en noticies del sector automobilístic, que m’ha inspirat aquestes reflexions i que jo repeteixo.

Algú podria preguntar-se, on és la noticia? Si no és la primera vegada, ni serà l’ultima, que les empreses adaptan el qué fan i el com ho fan induïts per la introducció de la robotització, la digitalització i la intel·ligència artificial (IA) en el seus processos productius de bens i serveis.  

La noticia és la opció que s’empren per fer-ho.

Fins ara, majoritàriament, els canvis en els processos productius derivats de la incorporació de tecnologia basada en la informació i el coneixement s’han gestionat mitjançant la substitució i la reducció global de les plantilles de les empreses on s’implantaven.

És a dir, part dels treballadors i les treballadores ensinistrades en unes rutines productives perdien l’ocupació i eren substituïdes per altres, en un número menor, formades en oficis, professions o habilitats més acordes amb les noves formes i tecnologies emprades.

També hem vist com la gestió d’aquests canvis es gestionava amb deslocalitzacions, traslladant la producció o part de la mateixa a altres zones del mon on els costos laborals són extremadament més baixos que els nostres, o fins i tot amb tancaments totals.  

En ambdós casos, els costos socials i laborals de la transició fins a un nou treball que han seguit les persones afectades han estat altíssimes i encara més les d’aquelles altres que no han aconseguit retornar a un treball. El malbaratament de carreres professionals, la pèrdua de autoconfiança de les persones que patien aquest impacte, les dificultats per seguir el procés de transició fins la seva nova ocupació amb mètodes formatius estàndards gens adaptats a les seves capacitats i l’entrada en el terreny de la precarietat o la subocupació són algunes de les restes d’aquesta batalla social i econòmica.

És en aquest sentit que l’experiència de SEAT representa un exemple a seguir i, si es possible, a generalitzar de com gestionar la implementació dels canvis, substituint la l’antiga i mecànica formula basada en els canvi DE treball de les persones de la plantilla per la nova i intel·ligent formulació dels canvi EN el treball que desenvolupen .

És cert que aquesta opció es produeix en un sector com el del automòbil, altament sindicalitzat i amb un model de relacions laborals basat en la solució negociada i pactada dels conflictes, però això no és ni un demèrit i ni un obstacle, possiblement és tot el contrari, una necessitat si es vol continuar essent una empresa  puntera de la Industria 4.0 i alhora protagonitzar el canvi de la base del seu producte al evolucionar del motor de combustió de carburants fòssils a l’electrificació de la seva propulsió, per adaptar-se al nous requeriments socials i mediambientals.

Ara no es tracta de  gestionar un “simple reciclatge” professional com els que es produïen quan s’introduïa una màquina més moderna en el taller, es tracta de comptar amb el concurs i la implicació de les persones afectades. I això es imprescindible.

Ja que part del canvi comporta que el lloc de treball deixar de ser el d’un simple complement del robot o la maquina – la persona que l’alimenta en les seves necessitats productives – i evoluciona fins ser el de la persona que el controla i/o programa. El que suposa que taller i laboratori ja no són dos mons on en un es pensa i en l’altre s’actua, sinó que són el dos formen part dels mateix del cos col·lectiu, igual que el nostre cervell i la nostre mà formen part del nostre cos.

Per això el mètode emprat és tan important i adient