Per cada home que neix al mon, neix un nou masclista. Els privilegis inmensos amb els que la masculinitat hegemònica dota tots els homes al llarg de la nostra vida, limita igualment i asfixia la llibertat de comportar-nos, actuar, estimar o simplement viure, si no es sota els estereotips i paràmetres d’una masculinitat tòxica.
Trencar amb aquesta visió androcèntrica de la nostra vida és possible si assumim la incomoditat de les etiquetes masclistes que discriminen, ofeguen, limiten, violenten i fins i tot en casos extrems, assassinen les dones, en tan que les consideren inferiors.
La presa de consciencia de no voler compartir aquest espai tòxic és el primer pas. Confrontar les oportunitats, els reptes i objectius vitals o els comportaments socials d’homes i dones, permet veure i contrastar que el camí vital de les dones és una cursa d’obstacles, mentre el mateix camí recorregut pel fet de ser homes és una cursa ràpida i planera.
No oblidem que el feminisme per definició reivindica la plena igualtat entre dones i homes, i per tant allibera igualment les masculinitats de les formes tradicionals d’opressió establertes; la necessitat d’assolir l’èxit social, la continuada competitivitat entre iguals, la tolerància social en l’ús de l’agressivitat com a eina per arribar als reptes establerts o la nul·la manifestació de sentiments associats a la debilitat (per ser considerats femenins). Aquestes manifestacions que defineixen la virilitat son un estigma per una gran majoria d’homes que no ens sentim còmodes amb aquestes obligades conductes si volem ser “homes de veritat”.
I son aquestes mateixes definicions de la masculinitat hegemónica les que mostren també les “debilitats” de la seva expressió; els homes també som éssers fràgils, insegurs, dubitatius i sentimentals.
Després de dos segles d’acceptació social amb la manifestació d’una única masculinitat hegemònica, on hem heredat el poder, l’autoritat i el control sobre tots els àmbits de la vida humana, els homes hem començat una lenta, progressiva però irreversible transició interna des del masclisme a la recerca de noves formes de viure i relacionar-nos amb les dones.
L’escriptora, periodista i activista libanesa Joumana Haddad, defineix en el següent paràgraf de la seva obra Superman es árabe com “… el que ara necessitem, en paral·lel a la revolució de les dones, una revolució masculina; una revolució radical, estructural, no violenta i sense consignes, capaç de difondre noves formes de relacions, més madures i satisfactòries entre els dos sexes.
Entenem que els homes no tenim una única manera d’expressar el fet de ser home, i reconeixem que la deconstrucció de la masculinitat hegemónica ens ha de dur a viure la masculinitat indiviudual des de diverses formes alternatives, no violentes i des del respecte vers la resta de persones amb les que ens relacionem.
Comencem a posar en valor la necessitat de ser corresponsables (que no vol dir ajudar o col·laborar) amb les nostres parelles de les tasques de manteniment de la llar, de la cura de filles i fills o de les persones grans, adquirint noves habilitats desconegudes per molts homes així com desenvoilupar capacitats de les quals n’erem inconscients.
Com diu el company igualitari Octavio Salazar al seu llibre El hombre que no deberíamos ser en referència als nous rols dels homes que assumneixen les masculinitats alternatives, igualitàries i no violentes, “… El objetivo final sería llegar a un modelo de sociedad en el que lograsemos un pacto generoso y corresponsable entre mujeres y hombres, asumiéramos por igual el papel de proveedores y cuidadores, y viviéramos como un continuo nuestra declaración a lo público y a lo privado”.
Jo personalment, com a home, he aprés a definir la persona que soc avui, a compartir i a col·laborar, a sociabilitzar-me des del respecte, la solidaritat i l’afectivitat, gràcies a les dones que han compartit aquests anys de la meva vida; des del meu activisme juvenil fins avui en dia. I no es tracta d’una definició intelectual, sino de l’expressió empírica, de les vivències personals, quan vaig descubrir l’activisme feminista, quan vaig prendre consciència de les desigualtats, les discriminacions i la manca d’oportunitats de les dones al confrontar-les amb el que com a hones, tenim nosaltres al néixer.
Ens cal però, disposar de referents masculins amb comportaments socialment atribuibles a conductes alternatives al masclisme, igualitàries, no violentes i tendents a la igualtat en les relacions amb les dones. No podem legitimar més un sistema patriarcal i la seva expressió ideológica, el masclisme. Per això crido els homes a transitar i convertir-se en actius pro feministes, en activistes per la plena igualtat.
Lluís Fuentes
Coordinador Homes Igualitaris Socialistes
@lluisfa
@igualitaris_
