Enguany la commemoració de l’Onze de Setembre s’ha vist limitada a causa de la pandèmia de la Covid-19. No s’han pogut celebrar manifestacions multitudinàries al carrer i tots els actes han vist reduït l’aforament. Però aquests condicionants són circumstancials i transitoris.
De fet, les limitacions de la celebració de la Diada vénen de lluny. Del 2008 ençà, els partits i les entitats independentistes ens han anat espoliant – amb vies catalanes diverses i lletres de l’alfabet dibuixades damunt de la via pública – de la nostra festa nacional, monopolitzant-la i convertint-la en exclusiva en l’expressió de la reivindicació de l’independentisme.
Els que no som independentistes, que també n’hi ha i som tan catalans com el que més i estimem Catalunya tal com ho hem fet sempre, enyorem una Diada inclusiva i la volem recuperar. Volem que la patrimonialització que n’ha fet l’independentisme també sigui circumstancial i transitòria i, ben aviat, la festa nacional de Catalunya torni a ser de totes les catalanes i catalans.
Per molt que l’independentisme negui la fractura social, és un fet que la Catalunya d’avui ja no és la mateixa que sortia al carrer, festiva i unida, a reivindicar la nació catalana, la seva cultura i la seva llengua. Què se n’ha fet d’aquella Diada inclusiva, on hi teníem cabuda tots els que vivim i treballem a Catalunya, perquè – com deia el Molt Innombrable – érem catalans i catalanes de ple dret? On són aquells valors de tolerància i convivència que semblaven incrustats en l’ADN de la identitat catalana? On ha anat a parar l’oasi català, exemple de bones pràctiques polítiques que, cofois, refregàvem pels morros a la resta de l’Estat?
Tal i com s’està evidenciant, el desig d’una Catalunya rica i plena que expressa l’himne nacional “Els Segadors” és incompatible amb un conflicte permanent enquistat en la societat catalana. Una Catalunya “ulsteritzada” serà una Catalunya empobrida econòmicament i socialment, sense futur en el context europeu i mundial. Un país pròsper només és possible en un clima social de convivència, llibertat d’expressió i tolerància, on tothom hi tingui cabuda per a treballar colze a colze i deixar un món millor a les futures generacions. La crispació i la intolerància, l’imposar arguments i idees sense fer l’esforç imprescindible de convèncer i consensuar, no tenen futur.
Un país, on es considera traïdor a qui no pensa igual, està abocat a una fractura social sense remei. Una societat on es fomenta la creació d’un estat d’ànim propici per titllar de traïdor a qui no és independentista, no té els valors essencials que fan que una societat sigui veritablement lliure i democràtica.
Generar convivència i consens, és una tasca que ens pertoca a tots i totes perquè l’important d’un país no és el què sinó el com. Per això ens ha de preocupar com serà la Catalunya del futur. La pandèmia del Covid-19, i la crisi econòmica que comporta, són dificultats afegides en la construcció d’una Catalunya forta i capaç de superar els reptes i adversitats que tenim per davant. Ara, no s’hi val a badar. No podem perdre més temps, xipollejant en el conflicte permanent perquè això ens desgasta, ens fa perdre temps i energies, i no porta enlloc.
Ara més que mai, la prioritat és resoldre els problemes reals i això només és possible amb una societat cohesionada, solidària i igualitària. I per aconseguir aquest objectiu, no sobra ningú. Fer com si la meitat dels catalans i catalanes no existíssim un cop a l’any, el dia 11 de setembre, és lleig i trist. Demostra una actitud prepotent, miop, i mancada de racionalitat i de sensibilitat. Però prescindir de la força, l’empenta, la voluntat i l’energia de més de la meitat de catalans i catalanes, i fer-ho cada dia, és jugar amb les garrofes de la gent i amb el futur de les noves generacions. I amb això, no s’hi juga!
👏👍👌