Manar. Allò que es diu manar de veritat, no ha consistit gairebé mai a fer unes poques lleis i barallar-se amb la gent de tots els partits, inclòs el teu. Manar és estar en mig del marro i estar en mig del marro és que et convidi un empresari de pes, d’aquells a qui no els fa res pagar el 3%, com en Jordi Soler, a anar a veure un Barça Juventus de la Copa d’Europa en avió privat. Un fet radicalment culé, esportiu i personal, que difícilment s’hauria produït si un no fos Síndic de Greuges.
Manar és poder recuperar tradicions nostrades i tenir cura de les amigues, tot i que, ai las!, els temps han canviat i ja no es qüestió de posar-les-hi una merceria o un piset al passeig de Gràcia, que la cosa immobiliària està fotuda. Ara cal fer-les treballar, o fer-ho veure, i un bon càrrec a la institució on manes et permet tenir la teva companya sentimental sempre a prop i anar fent viatges a munt i avall, ara a Toronto ara a Londres, sense haver de pagar un cèntim de la teva butxaca, tot a costa de l’erari públic.
Manar et permet envoltar-te d’amics als quals havies conegut temps enrere, com en Jordi Sánchez, a qui de tant en tant fas favors, com col·locar-lo de conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió en nom del teu partit, encara que ni militi en ell ni sàpiga quina és la diferència entre informar i intoxicar. I, evidentment, convidar-lo a la festa quan et fan Síndic i li pots regalar un sou de més de 100.000 euros anuals per un esforç més aviat minso. Quins riures, oi Rafael?
Manar és estar a les reunions de Palau veient de primera mà els sanglots de la Marta Rovira -vas seure just al seu costat- mentre es decideix si es proclama la independència o es convoquen eleccions, i si a més pots fer una intervenció estel·lar dient que el teu amic Jordi, ara a la presó, estaria encantadíssim d’encapçalar una llista unitària en unes eleccions, doncs oli en un llum.
És clar que manar també exigeix saber quins són els amos a què respons, i per molt Síndic de Greuges que un sigui, qui mana no és pas el poble a qui se suposa que has de defensar. Però tu tens aquest caràcter tan desvergonyit i especial que es necessita per explicar clarament al poble que t’escolta, que si la sanitat catalana està feta un nyap, no és pas perquè el govern que et manté a la poltrona posi avui a disposició de la salut pública 1.000 milions menys que el 2010, o de què ara hi hagi 1.094 llits menys per a malalts aguts als nostres hospitals que quan Artur Mas es va fer amb la Generalitat, i menys encara perquè avui Catalunya inverteixi només el 3,7% del seu PIB en sanitat, quan la mitjana espanyola se situa en el 6,2%. La culpa és dels pèrfids espanyols que es venen a operar aquí.
En deuen de ser molts i masoquistes, perquè el temps mitjà d’espera per operar-se a Catalunya és de 146 dies, mentre que la mitjana a la resta d’Espanya és de 115.
Quina pena més gran, amic Ribó, perquè és cert que manes l’hòstia, però els 129.000 euros que t’emportes cada any no te’ls donen per manar, sinó per servir a aquest poble a qui sembla que li prenguis el pèl.
Santiago Moreno
@Santiag12009181
Periodista
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum