Que l’esquerra –o allò que alguns encara considerem esquerra- és caïnita, ho sabem. Ens ho explica la història més antiga i també la més recent. No cal enumerar la quantitat d’episodis de trencaments, divorcis, fugues i altres possibilitats hem vist des de temps passats, però potser aniria bé que els ho recordéssim perquè tal vegada els (ens) serviria per no tornar a caure en els mateixos errors.
La pregunta que em faig sovint es el per què d’aquest caïnisme. Algú em deia l’altre dia que es per la tradició del debat, de discutir-ho tot en la cerca d’un consens. No estic molt convençuda que sigui aquesta la raó, tot i que estic orfe d’altres arguments i, per tant, no ho discutiré no fos cas què…
Diuen que l’ésser humà és l’únic que ensopega dues, o tres, o les vegades que calgui, amb la mateixa pedra. Els meus coneixements en zoologia no em permeten afirmar si els animals no racionals també tenen aquest mal costum. El cas és que la premissa de l’ensopegada sí que es compleix en l’esquerra madrilenya.
Confesso la meva perplexitat davant el que està passant ara en la configuració de les candidatures a Madrid. També podria estar confosa per l’estira i arronsa de La Crida, el PDeCat i ERC, però entenc que forma part de tot el soroll que acompanya qualsevol moviment d’aquest tripartit.
La situació de Madrid em provoca malestar, neguit i un cert desànim. Sí, Madrid és lluny, però no m’és indiferent el que està passant. Tantes discrepàncies hi ha entre els partits suposadament d’esquerres per plantejar una proposta de futur per una ciutat i/o una comunitat autònoma? Tan diferents són els seus models d’urbanisme, transport públic, escola, vivenda, serveis socials, sanitat…, en definitiva, model de societat, que no es poden posar d’acord per fer quelcom conjunt?
L’altre dia Irene Montero es referia a la necessitat de cercar la màxima unitat amb Iñigo Errejón per frenar als “trillizos reaccionarios”. Expressió divertida, sí, però poc edificant. Els trillizos es poden multiplicar si es continua donant un espectacle lamentable de divisió i desqualificacions per després tornar enrere per tal d’intentar evitar una dreta que és extrema i perillosa. I no parlo només d’aquesta formació, és una reflexió general.
Ja no tenim edat per debats d’adolescents. O ens haurem d’acabar preguntant si hi ha algú més.
Mercè Beltran
Periodista
n
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si tens interès en rebre els Àtoms regularment al teu correu electrònic, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org