L’altre dia llegia un article sobre el Tea Party d’Estats Units, un moviment polític conservador que propugna la tornada a les essències del gegant nord-americà. Entre altres coses, reclama restablir la ideologia fundacional i reprendre els símbols de la guerra d’independència d’EUA. El seu nom prové del Tea Party de Boston, l’esdeveniment històric que va marcar l’inici de la revolució contra la Corona Britànica al segle XVIII.
El moviment, considerat a la dreta del Partit Republicà, va néixer amb l’organització de manifestacions de caire conservador per la crisi del 2008. Va anar creixent amb l’aixopluc de les xarxes socials i, des de ben aviat, va comptar amb el suport de figures importants del Partit Republicà i de milionaris més o menys extremistes. L’any 2010 i de la mà dels republicans, ja van presentar-se a les eleccions de mig mandat de Barack Obama i molts reconeixen el seu paper protagonista en una victòria republicana que des de llavors posaria molts obstacles al president demòcrata.
Algunes de les cares més conegudes de l’actual Partit Republicà provenen de l’òrbita del Tea Party i, segons diversos analistes, el moviment ha acabat per pavimentar el camí de la sorpresiva irrupció i victòria d’un candidat de perfil ultraconservador com Donald Trump.
Tot aquest relat em fa a pensar en alguns fets que estan succeint a Catalunya des de fa uns anys. L’Assemblea Nacional Catalana va néixer l’any 2012 al caliu del, segons ells, “col·lapse del sistema autonòmic” arran dels recursos al Tribunal Constitucional del nou Estatut d’Autonomia del 2006.
En molt poc temps, i sobretot a partir de l’organització de manifestacions per l’11 de setembre, han adquirit unes dimensions i rellevància fonamentals en l’independentisme català. L’ANC s’ha alimentat de les xarxes socials, d’una crisi econòmica galopant a la qual han definit com una conseqüència més de l’opressió espanyolista i de la simpatia dels partits polítics independentistes i de l’òrbita empresarial afí.
No puc deixar de pensar en ambdós moviments sens dubte legítims, però amb orígens i suports que responen a interessos particulars. No els hauríem de considerar més aviat com lobbies amb un poder excessiu? Qui en treu profit en realitat? Estem davant de dos fenòmens amb un creixement aparentment imparable, que s’han anat diluint dintre de partits polítics tradicionals i que hi influeixen duent-los de manera més o menys forçada cap a postulats ideològics més radicalitzats. El final de la història ja la coneixem en el cas nord-americà, no seria l’hora de mirar d’aprendre de les experiències dels altres?
Jordi Inglada
Historiador i documentalista
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si els vols rebre al teu e-mail escriu-nos a noticies@clubcortum.org