La dada la va deixar anar la Carme Trilla, presidenta de la Fundació Habitat 3 en l’acte de lliurament del guardó Entitat amb Cor atorgada per Càritas al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona: A Catalunya es necessiten 250.000 habitatges socials per poder estar al mateix nivell que els països del nostre entorn.
Una xifra difícil de pair quan el preu del mercat lliure impedeix que moltes persones puguin accedir a un habitatge digne. Uns pisos que, d’haver estat construïts, potser haurien pogut limitar el volum d’aquesta nova bombolla immobiliària en la que Barcelona sembla haver-se instal·lat un altre cop, com si no hagués après de la crisi del 2008.
Els qui pitjor ho passaran amb aquest increment dels preus dels pisos seran els que menys tenen. Actualment a Catalunya les entitats dels Tercer Sector gestionen 1.500 habitatges que es destinen principalment a persones en situació de vulnerabilitat social, principalment gent amb problemes de salut mental, discapacitat física o en risc d’exclusió i de pobresa. Una xifra insuficient, doncs en calen 850 més, i no d’ara, de fa molt de temps. La Carme Trilla assegura sentir vergonya d’haver de repetir aquest xifra any rere any, desprès d’haver parlat amb bancs, amb administracions públiques, amb tothom. El dèficit de 850 pisos es manté inalterable. I no sembla que es vagin a produir canvis en un sentit positiu. Més aviat tot el contrari.
Les entitats del Tercer Sector catalanes només són propietàries del 17 % dels pisos que gestionen. I això els amoïna i molt. Ho reconeix el director de Càritas Diocesana a Barcelona, Salvador Busquets, quan diu que “el mercat està millorant i ja ens estan avisant de que molts contractes no es renovaran, i això vol dir que haurem d’afrontar una crisi, doncs haurem de donar atenció a les necessitats de persones en situació de vulnerabilitat amb menys habitatges dels que tenim ara, i sabent que no podem recórrer al mercat perquè no hi ha tresoreria suficient”.
El gran drama és que s’arriba a aquesta situació per pura desídia, per no haver fet mai una política d’habitatge digne d’aquest nom. Busquets assegura que “hi va haver una oportunitat de comprar habitatge per destinar-lo a fins socials durant la crisi, quan els preus anaven rebentats. I es va deixar passar”.