Ahir milers de barcelonins van decidir afrontar el terrorisme amb un crit al coll: “No tinc por”. Davant la mort, una ciutat orgullosa va decidir viure. I ho va voler manifestar al seu espai públic per excel·lència, a una Rambla –paraula per cert d’origen àrab- que sempre ha estat punt de trobada i una manifestació dels valors de cosmopolitisme, barreja, diàleg i llibertat que els terroristes van voler aniquilar amb la seva barbàrie. I és lògic, doncs aquest passeig encarna els valors dels barcelonins, que són exactament els contraris dels d’aquells que volen imposar la tristor del pensament únic i de l’odi.
És indubtable que l’atemptat que ha viscut la ciutat canviarà el nostre espai, i la prova la tenim en que un dels múltiples debats oberts arran d’aquest drama és sobre l’absència d’obstacles físics que aïllessin la rambla dels vehicles.
Però també és indubtable que l’espai públic és per damunt de tot un espai polític, i que els canvis que es puguin produir arran l’atemptat suposen un missatge amb el qual decidirem donar raó al clam de llibertat dels barcelonins o, pel contrari, tancar-nos en la idea de que qualsevol que ens envolta pot ser un enemic.
Potser un mobiliari urbà amable, com ara bancs de pedra que convidin a seure a veure als altres i xerrar amb el desconegut del costat -que en això consisteix ramblejar- o testos carregats de flors que embelleixin el paisatge, siguin una resposta més adient al clam dels barcelonins que simples obstacles de formigó. Els primers conviden al diàleg, a la vida i a gaudir de la llibertat, els segons només reflecteixen una por que els barcelonins ens neguem a sentir.
Jaume Moreno Periodista @emetent