La Nit Màgica per excel·lència, la de Reis, s’ha vist tacada enguany per un debat sobre l’oportunitat de fer portar als nen assistents a la cavalcada, retransmesa per TV3, fanalets amb l’estelada. Sembla com si a tots els actes que transmet la televisó catalana l’estelada hagi de tenir un punt de protagonisme, doncs al concert de Nadal celebrat al Palau de la Música també va tenir el seu moment àlgid en la seva exhibició. Però l’exaltació a l’estelada el Palau, tot i que podria molestar a algú era una expressió lliure d’adults, en canvi repartir fanalets independentistes entre la mainada és un intent descarat de manipulació per interessos partidistes.
Alguns dels defensors de l’exhibició de les estelades a la cavalcada de Reis argüeixen que si a Madrid els Nens poden rebre Ses Majestats amb la bandera espanyola, aquí també la poden rebre amb l’estelada, un debat fals, doncs la bandera de Catalunya és la senyera. I ningú no hauria dit res si fos aquesta la bandera utilitzada. En canvi es va optar per rebre Ses Majestats amb una bandera de passat dubtós.
A política els símbols importen. I per això cal tenir molta cura en fer-los servir i en conèixer allò que signifiquen. I històricament l’estelada, lluny de manifestar un moviment tan legítim com és l’independentista, el que veritablement ha representat és el protofeixisme dels seus creadors, que no eren altres que Estat Català, un partit inspirat en el nazisme, representant d’un nacionalisme excloent i agressiu que va fer seu el crit de “xarnegos fora”. I aquests xarnegos no eren altres que els murcians i aragonesos vinguts a la dècada dels anys 20 atrets per les oportunitats de feina sorgides de l’exposició universal del 1929 i de les obres del metro. És a dir, que eren independentistes, però també feixistes, i dels agressius.
Comandats per Josep Dencàs i Miquel Badia, els joves feixistes catalans es passejaven pels carrers de la tumultuosa Barcelona dels anys 30 repartits en escamots vestits amb uniformes verds -el negre ja estava ocupat els squadristi italians i el marró per les joventuts hitlerianes- mentre estomacaven als militants de les organitzacions obreres.
Aquesta història és el que fa de l’estelada en un símbol perillós. Què Francesc Macià l’utilitzés en la seva esbojarrada aventura d’intentar envair militarment Catalunya des de Prats de Molló recolzat, precisament, en les milícies armades de l’Estat Català, no l’eximeix dels seus pecats.
L’estelada és un símbol quan menys incòmode per aquells que ens sentim demòcrates. El seu passat és el que converteix en indignant el seu ús en segons quines manifestacions. El ball del fanalet és una tradició popular catalana que cal respectar i que cal mantenir sense contaminar, lluny de les polítiques sectàries. Donar als nens del país una bandera de dubtosa estirp i utilitzar-los per convertir una transmissió festiva en un anunci independentista és un veritable acte de pederàstia política.
No tot s’hi val. Hi ha uns regles que cal complir i uns límits que no es poden traspassar. I si bé és cert que els nacionalismes no són feixistes, també ho és que tots els feixismes són nacionalistes. Per això una cosa tan respectable com és l’independentisme, hauria de tenir molta cura a l’hora de triar els seus símbols.
És per fugir d’aquesta connotació, entre d’altres raons, que els independentistes d’esquerres del PSAN van reconvertir aquesta bandera en l’estelada vermella. Veure com ara, en mig d’aquesta promiscuïtat simbòlica, els fills dels burgesos la branden apassionadament en les manifestacions independentistes no deixa de tenir el seu punt.
Jaume Moreno
Periodista.