En Jaume Reixach és un periodista avesat en la investigació, que ja en els anys 80, quan imperava aquella aparent bassa d’oli a la que ens agradava anomenar l’oasi català, denunciava els draps bruts del poder des dels mitjans en què treballava. I com que el poder acaba per arribar a tot arreu, va acabar per fundar la seva pròpia revista, el setmanari “ElTriangle”.
En Reixach va ser el convidat del segon sopar del Club Còrtum, on ens va parlar sobre “El Projecte final del Pujolisme”. Una xerrada interessant, gairebé imprescindible per poder entendre tot el que està passant a Catalunya, i també a Espanya, en els darrers anys.
La història podria haver començat quan durant els anys de la Primera Guerra Mundial, quan l’avi de qui acabaria sent president de la Generalitat perd la industria surera que tenia a Darnius, lloc d’origen de la nissaga, i acaba fugint, de nit i empaitat pels seus treballadors, cap a Premià de Mar. Però no cal anar tan lluny, per molt que aquest fet ajudi a entendre l’obsessió familiar per no perdre-ho tot, per acumular diners. Ens situem al 1954. Jordi Pujol escriu el llibre “Construir Catalunya”, on mostra el seu país somniat i fixa la guia que ens ha portat fins el moment actual. Ja ens ho va dir a la seva compareixença al Parlament: “Jo era un home amb diners, però el meu projecte és construir Catalunya”.
Un cop traçat el camí, cal començar a caminar. El primer pas va ser la creació de Banca Catalana. Els diners donen poder i a poc a poc el banc, i les seves entitats satèl·lits, acaba per ser un veritable govern de Catalunya a l’ombra, des del qual es controlen tots els sectors estratègics de l’economia del país, com ara les concessions de les autopistes, companyies elèctriques com FECSA, i des d’ella les centrals nuclears de les Terres de l’Ebre, i mitja
ns de comunicació, com “El Correo Catalán” o “El Noticiero Universal”. Controlar els diaris significa controlar l’opinió pública. I en Reixach ens explica com gairebé cada tarda el President Pujol i la seva dona, la Marta Ferrusola, s’hi atansaven a la redacció del Correo a veure que estava previst treure el dia següent i eliminar notícies incòmodes. L’”això no toca” ja veia doncs de lluny. Entre les notícies suprimides totes les referents a les protestes contra la construcció de les centrals nuclears.
Així arribem al 1976, quan comença l’assalt al poder polític amb la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. El 1980 CDC guanya les eleccions al Parlament i Pujol aconsegueix la presidència de la Generalitat amb el suport de l’UCD, ERC i el Partido Socialista de Andalucía. En les negociacions hi juga un paper destacat Jorge Fernández Díaz, aleshores a Centristes de Catalunya, la franquícia catalana de l’UCD. La relació política entre Fernández Díaz i el Pujol és, de d’aquell moment estreta. De fet aquest personatge tornarà a jugar un paper protagonista en aquesta història.
Pujol aconsegueix sumar el poder polític al poder econòmic, però només dos anys desprès comencen a aparèixer rumors sobre la feblesa de Banca Catalana i el 1983 l’entitat és intervinguda pel Fons de Garantia de Dipòsits. A més la fiscalia interposa contra els dirigents de l’entitat, entre ells el propi Pujol, una querella per la desaparició de 35.000 milions de pessetes.
La querella queda en un no res. La pressió política exercida per la Generalitat, les negociacions amb Madrid i el comportament estrany d’alguns jutges acaba per fer que es rebutgi, però el poder econòmic s’ha perdut. I neix l’obsessió per recuperar-lo amb a creació d’una segona Banca Catalana. I per això calen diners. Molts diners.
Lluís Prenafeta és l’encarregat de fer el primer intent. Amb l’Enric Bernat, propietari de Chupa Chups, compra l’asseguradora Iberia la Casa Batlló, amb la idea de vendre-la i crear amb els beneficis un nou grup bancari. Per aquells temps corria per Barcelona el president rus Boris Ieltsin, amb qui entren en una relació i qui els fa veure l’immens món de possibilitats que s’albira a la nova Rússia. Així que junt amb l’Artur Suqué, propietari de Casinos de Catalunya i empresari de referència en el sector del joc, viatgen a Sant Petersburg amb la idea de fer-se amb la concessió de les loteries de la ciutat. Allà contacten amb el cap de l’oficina de relacions exteriors del seu ajuntament, Vladimir Putin, amb qui tanquen un acord milionari. Marxen desprès de veure un exemplar del butlletí oficial de la ciutat on es publicita la concessió de les noves rifes, per contemplar un cop a Barcelona i amb desesperança que havien estat víctimes d’una estafa milionària. Fins i tot el diari que els havien ensenyat era fals, una cosa que tampoc havia de ser d’altra banda tant complicada per part de tot un ex director de la KGB.
És el moment en que comencen els negocis de Jordi Pujol Ferrusola i en els que Mas comença aparèixer en escena com a responsable de diversificació i internacionalització de Tippel, l’empresa de Lluís Prenafeta, una tasca que es va traduir en inversions poc afortunades, com ara la cadena de supermercats Ourangutan, que van acabar amb la fallida de la companyia.
Amb aquesta obsessió per la recon
strucció del poder econòmic, es comença a treballar per recuperar el poder polític. Igual que la branca econòmica la dirigeix en Jordi Pujol Ferrusola, la nova aventura política pilota al voltant de l’Oriol Pujol, que l’any 2012 es nomenat secretari general de CDC, el que a la llarga suposa ser designat com a proper president de la Generalitat.
Són els anys en que l’Artur Mas recupera la Generalitat per la família, gracies a una aliança amb el Partit Popular, on novament juga el seu paper en Jorge Fernández Díaz. Tot sembla anar sobre un llum fins que el mes d’abril una jutgessa de Lugo, Pilar de Luna, veu en el decurs d’una investigació sobre Jorge Dorribo que aquest parla molt sovint amb un tal Sergi Alsina. Així que decideix demanar que es punxi el telèfon d’Alsina i comprova que aquest té converses amb l’Oriol Pujol en les quals parlen de quedar-se amb les estacions de l’ITV catalanes, i fins i tot de treure un llei que obligues a la totes les cases de Catalunya a passar per una inspecció. No deixa de ser un magnífic negoci.
Aquí Reixach fa una petita interrupció en el seu relat, ens explica que a causa de la seva feina ha d’anar sovint a la Ciutat de la Justícia, no sempre com a informador, “veure que la UTE que va construir la Ciutat de la Justícia va pagar el 3% a Convergència, veure com l’edifici on s’imparteix la justícia a Catalunya es fonamenta sobre la corrupció, és esfereïdor”.
Desprès torna al seu relat per explicar que les investigacions de la jutgessa estronquen l’intent de crear la successió dinàstica dels Pujol. L’Oriol dimiteix. Ara l’objectiu és fer que l’actuació judicial quedi en un no res, tal i com va passar amb Banca Catalana i l’estratègia seguida consisteix en tensar al màxim les relacions amb l’Estat. Per això s’aprofiten les manifestacions
de l’11 de setembre com a excusa per trencar amb el Partit Popular amb un inesperat gir cap a una independència en la que Convergència mai no havia cregut.
Aquesta és la història d’una família que ho ha perdut tot. A la que el pacte amb les CUP li era crucial per mantenir el seu pes polític. Un acord que havia d’arribar al preu que fos, perquè Convergència ho hauria tingut molt malament d’anar a unes eleccions al més de març, just desprès que comenci un rosari de compareixences judicials, la primera de les quals serà el 10 de febrer, quan Jordi Pujol i la seva dona, Marta Ferrusola, estan cridats a declarar davant l’Audiència Nacional acusats de blanqueig de diners. I a partir d’aquí vindran altres judicis: Palau de la Música, 3%, ITV… Al darrera van tots els fills.
Desprès de sopar passem al torn de preguntes. Apareixen dades interessants, i xafarderies, com el drama de Jordi Pujol Ferrusola, que un bon dia es troba que va treure diners per anar a sopar i veu com el comte del BBVA un té 11 milions d’euros està bloquejat i no li deixa treure diners. Coses que passen quan t’empaita el FBI per fer moviments estranys de diners a paradisos fiscals. I és que s’han mogut calers per molts llocs. Que el què se sap és només la punta de l’iceberg.
La fortuna familiar dels Pujol ha vist món, s’ha passejat pel més destacat de la particular geografia de les finances opaques: Suïssa, Illes Verges, Luxemburg, Jersey, Belize, Gabón. Es calcula que els Pujol tenen 3.000 milions d’euros fora del país, dels quals només 50 són a Andorra.
Ens assabentem del paper messiànic de la família a través de les revelacions de Victòria Álvarez, l’ex amant de Jordi Pujol Ferrusola, qui li confessava en la intimitat que tenien molts diners, però que no eren per ells, sinó pel país, perquè algun dia Catalunya quedaria arruïnada i caldrien diners per comprar i recuperar les empreses estratègiques. El banc perdut sempre present.
Parlem també de l’obsessió per controlar el mitjans de comunicació. El Correo i el Ciero, però també la revista “Destino” i més endavant, des del poder polític, TV3, Catalunya Ràdio… I allà on no s’arribava a través de la propietat s’hi arribava a través de les subvencions. Només “La Vanguardia” s’emporta més de 10 milions d’euros anuals per aquest concepte. Mitjans que es van poblant de falsos progressistes que critiquen quan els deixen i que en els moments de la veritat, saben a qui han de fer costat.
I de la racaneria d’una família que quan el seu banc andorrà de referència li diu que han de buscar-se una altra entitat perquè el 
que fan passa de tota mida, opten per endur-se els diners en efectiu dins de sacs per estalviar-se l’haver de pagar comissions.
Per cert. El diari digital “El Español” va publicar tots els moviments de la família en un dels seus bancs andorrans. Us deixem l’enllaç per si teniu ganes de tafanejar. http://www.elespanol.com/actualidad/20151229/90490984_0.html