Les eleccions del proper 29 de novembre no representen una simple alternança de sigles a la Moncloa; suposen una cruïlla històrica on allò que està en joc és, literalment, l’esquelet mateix de l’estat del benestar i la conquesta de drets civils bàsics que han costat dècades de mobilització al carrer. L’eventual arribada al govern d’una coalició entre el Partit Popular i l’extrema dreta de Vox no és una hipòtesi abstracta: és una amenaça real de desmantellament social que ja s’expressa sense complexos.
La màscara de la “moderació” s’ha esquerdat definitivament. Alberto Núñez Feijóo ja no amaga el seu full de ruta de regressió: ha admès obertament la seva voluntat de retallar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, restringir la llei d’eutanàsia per dificultar el dret a una mort digna i suprimir el Ministeri d’Igualtat, desarmant dècades de conquestes feministes fins a reduir-les a paper mullat. Quan la dreta tradicional assumeix el marc reaccionari de l’extrema dreta, els drets humans fonamentals deixen de ser conquestes consolidades per convertir-se en monedes de canvi polític. El que ja pateixen territoris veïns és la “crònica d’una mort anunciada”: l’avís inequívoc del que ens espera a gran escala si no es reacciona a temps.
El retrocés social i material té un vincle inseparable: la involució cultural. Perquè per retallar drets primer cal silenciar el pensament crític. El que està passant a Castella i Lleó -laboratori de la coalició PP-Vox- és un avís clar: la cancel·lació institucional de l’obra teatral sobre Federico García Lorca (“Federico. No hay olvido, ni sueño: carne viva”) sota el pretext administratiu d’unes obres és, ras i curt, censura ideològica. No ens enganyem, amagar una purga política darrere d’excuses burocràtiques és voler tapar el sol amb un dit. Tenen por a la memòria, a la paraula lliure i a Lorca, el poeta assassinat pel feixisme que continua sent un símbol incòmode per als qui voldrien reescriure la història des de l’oblit.
Torna la censura? No en tinc cap dubte, mai no havia marxat del tot de l’imaginari reaccionari, estava amagada sota l’estora. Ara, però, torna amb poder executiu, amb la signatura en butlletins oficials i amb la tisora preparada per retallar a qui no s’alineï amb la seva moral carca.
Davant d’aquesta ofensiva, la tebior i el silenci còmplice ja no són una opció admissible. El món de la cultura té un paper important a jugar: rebel·lar-se públicament, aixecar la veu i prendre partit. No és hora d’equidistàncies ni de nedar i guardar la roba. Quan s’ataca la llibertat d’expressió, la indiferència és una concessió a la barbàrie. Escriptors, actrius, músics, creadores i treballadors de l’espectacle han d’omplir sense pèls a la llengua els escenaris, els carrers i les tribunes públiques per confrontar l’onada reaccionària i defensar el dret innegociable a pensar sense por.
El 29 de novembre no només es vota qui gestionarà els recursos públics; es vota si volem un país que avanci cap a més llibertat, justícia social i pluralitat cultural o un país condemnat al blanc i negre de la censura i la submissió moral dels més vulnerables.
Mireia Llop