He passat una setmana visitant algunes zones de les espanyes. No identifico els territoris per no contaminar amb pre-judicis. Certament no soc el CIS, ni el CEO però amb totes les prevencions i conscient del perill de fer generalitzacions, vull compartir alguns indicis i inquietuds que he experimentat.
Fins ara havia observat una certa prevenció contra tot allò que olorés a Catalunya, especialment sobre la seva llengua pròpia i a allò que es pogués considerar tracte singular o privilegiat. Al meu parer aquesta actitud es va accentuar amb el mal son del denominat procés. A uns ja els anava bé per senyalar a Espanya com a un estat fallit, irrecuperable i repressor i a altres els anava bé per alimentar l’opinió de que Catalunya es considera un ens suprem, per sobre de les espanyes, privilegiada pels poders fàctics i que això de la llengua són collonades per subratllar la singularitat identitaria. Així, els fanàtics d’una i altra banda justificaven el seu sentit per existir. Es retroalimenten. I la mútua generalització: Els catalans són….. els espanyols són…. Penso que el sentiment per un col·lectiu determinat es concreta en relacions amb persones concretes a les que mires als ulls, calles i escoltes amb respecte i sempre obert a la sorpresa. No triem on naixem i sovint tampoc com ens formem.
Ara, he notat que a aquesta mala maror s’ha afegit la crispació que es manifesta contra el govern d’Espanya i també contra la política i els polítics en general. Una crispació que a cops costa diferenciar de l’odi pur i dur. Recordo que he escrit en defensa de la política, que no del politiqueo, i que sense política i polítics la vida col·lectiva seria impossible i els serveis públics propis de l’estat del benestar, inexistents des de l’atenció mèdica fins a la recollida de brossa. Cal assumir que males pràctiques i persones aprofitades són consubstancials, que no justificables, a la condició humana però això no invalida, ni desautoritza el ara difícil exercici del compromís polític.
Coincideix aquest preocupant estat de crispació amb un sistema de difusió de la informació, informació i per tant en la formació d’opinió, basada no en la lectura i escolta reposada a la que dedicar temps i contrast, sinó en les emocions i els sentiments, irracionals per naturalesa. D’això ja sabem alguna cosa a Catalunya. Però no cal pecar d’ingenuïtat i demanar a tothom que faci el continu esforç de la lectura reflexiva, de verificació de la font i el contingut solvent de la informació rebuda. La fiabilitat de la informació i el rigor en els anàlisi hauria de donar-se per descomptat. Però hi ha una guerra descarnada per apropiar-se del relat utilitzant eines fàcils i llampants. I l’informe PISA suspenent-nos en comprensió lectora. Aquest dies i a 700 km de distància de casa meva, vaig descobrir un programa de TV titulat Horizontes dirigit per Iker Jiménez. Deu minuts em van sobrar per presenciar crits, emocions, afirmacions frívoles contundents i directament mentires. Suposat debat, debat espectacle que cala.
L’entorn que tenim és el del blanc o negre, l’estàs amb mi o contra mi, el de les certeses rotundes, l’absència de la interrogació i del dubte, l’entorn del pre-judici i el coneixement adquirit perquè m’han dit o he sentit. Tot això també és present a prop, a casa meva.
Aquest dies i a 550 km de distància de casa meva, vaig compartir dinar amb una noia de 16 anys. A la mà esquerra portava un braçalet amb la bandera….. republicana. Va fer un vehement discurs atacant VOX. Desconec quin és el seu entorn de relacions i per tant de formació de valors i criteris. El meu sentiment va ser doble. Per una part d’alegria i esperança i per altre el desig que tot el que expressava es consolidés, arrelés, des de la reflexió, l’estudi, l’observació i l’experiència.
Ara ja no hi han distancies pel nou estat de les coses i les seves conseqüències. Compartim la mateixa casa i el futur que ens construïm.
Manel Sanz