La pel·lícula comença amb unes sorprenents imatges d’un poble andalús que celebra les victòries dels “nacionals” i que paradoxalment és bombardejat pels avions italians que donen suport al general Franco. Aquest començament un xic esperpèntic que provoca alhora certa hilaritat i incomprensió, marca el to de la pel·lícula. És una història dramàtica, una tragèdia que es perllonga al llarg de tres generacions però que acompanya el drama amb un notable sentit de l’humor.
Un pot pensar que és una història sobre la guerra civil. O una història sobre García Lorca. O una història sobre el patiment dels homosexuals. En realitat té una mica de tot però cap de les tres històries és la principal. De fet com el propi Javier Ambrosi explica en una entrevista, és una història sobre la vida, sobre l’afecte, sobre l’amor.
Però a més d’un relat original que va entrelligant les vivències dels protagonistes, és una magnifica obra d’art. Una pel·lícula on la fotografia, la música, les paraules, els silencis i les sorpreses surrealistes, tenen tot el valor que han de tenir. Tot quadra, tot roda en un espectacle que permet gaudir del cinema en tota la seva plenitud.
Altre cop un film triomfa per tants i tants motius, cap butaca buida, gent de totes les edats compartint sales de tantes ciutats. Aquest cop l’estrena i el col·loqui va ser comú a unes 80 sales, amb “Els Javis” i moderat per Alejandro Amenábar. Un luxe!
L’expectació era molt alta per diversos motius: publicitat, directors, temàtica, estètica, premis, Penélope Cruz… i, no sols no defrauda sinó que les sales estan plenes de silencis, de plors discrets i d’emocions diverses.
Quan vaig al cinema miro si Carlos Boyero ha fet la crítica: tot i ser “destroyer” i peculiar, per mi és un punt de referència. Aquest cop la seva crítica va ser espectacularment bona.
Segueixo llegint i llegint comentaris de La bola negra que no s’aturen per l’impacte que suposa. M’ha fet gràcia conèixer alguns moments de la filmació plens de complicitat, balls, riures, bromes, diversió… al llarg de 12 setmanes per Espanya.
La pel·lícula embastada sota l’ombra de Federico García Lorca i amb l’homosexualitat els darrers 100 anys, creua tres històries de tres èpoques 1932, 1937 i 2017 amb una família que descobreix el passat ocult de l’avi d’una manera tendra i lenta. Per mi es una pel·lícula realista plena de sentiments.
El paper de Penélope Cruz i Glenn Close donen un toc de consciència sobre les desigualtats de diferent manera. Una com a cupletista i l’altra com historiadora.
També constato que la cançó de la neu, que tanca la pel·lícula, inspirada en un poema de Lorca dedicada al seu darrer amor i interpretada i composada per Guitarricadelafuente, ha calat i està tenint un èxit rotund.
La bola negra recorda a les persones homosexuals que ens van precedir, diverses generacions que no podien mostrar obertament el seu amor, com ara sí poden. I compte, no podem tornar enrere. Alguns vents actuals van en contra de les llibertats aconseguides. Em preocupa que siguin cada cop més presents discursos que neguen aquests drets. No ho permetem!
Hi ha moltes opinions sobre la pel·lícula, unes boniques crítiques, i a la vegada he llegit una recomanació de “Los Javis” que m’ha agradat.: aneu a veure el film des de zero, oblidant el que heu llegit i gaudiu del film!
Pilar Gorina