La cançó protesta no és un gènere. Pot ser folk, soul, punk, hip-hop, country o rock industrial. Tampoc necessita donar donar consignes explícites o cagar-se directament en la mare que els va parir: de vegades n’hi ha prou amb explicar una injustícia, assenyalar qui té el poder o donar veu a qui normalment no en té.
Per elaborar aquesta selecció, de la que us deixo la llista de reproducció a sota, he tingut en compte gustos i favorits personals i la pàgina The Ongoing History of Protest Music, una excel·lent web dedicada a documentar la música socialment compromesa i de la que podrien sortir llistes i llistes. No cal dir que m’he centrat en música occidental, doncs tot i que segur que al continent asiàtic o africà hi ha música protesta de tot tipus, mai he estat un amant de la world music. I també, que en falten moltes (Fermìn Muguruza en té un grapat), i que la llista inclou cançons que valguin la pena musicalment; el col·lectiu rus Pussy Riot podria tenir un lloc aquí per la seva combativitat, però fant més “art” que “música”. En definitiva, missatge, impacte cultural i polític i influència musical conformen aquesta playlist de quaranta cançons que abarca des de finals dels anys 30 fins a l’actualitat.
1. Billie Holiday – Strange Fruit (1939)
Una descripció aterridora dels linxaments racistes al sud dels Estats Units. Holiday va convertir un poema d’Abel Meeropol en un dels primers grans himnes antiracistes.
2. Woody Guthrie – This Land Is Your Land (1940)
Sovint interpretada com una celebració patriòtica, els versos originals qüestionaven propietat privada, desigualtat i pobresa. Guthrie imaginava una Amèrica que pertanyia realment a tothom.
3. Bob Dylan – Masters of War (1963)
Dylan, deixeble de Guthrie, abandona qualsevol metàfora amable: acusa directament els qui fabriquen armes i envien altres a morir. Una de les seves cançons políticament més directes.
4. Nina Simone – Mississippi Goddam (1964)
Probablement, la meva cantant favorita, amb la seva cançó de protesta més directa i emblemàtica. La va escriure arran de dos episodis de violència racista de 1963: l’assassinat de Medgar Evers a Mississippi i l’atemptat contra l’església baptista de Birmingham, Alabama, on van morir quatre nenes negres. El que la fa especialment potent és que Simone rebutja explícitament la idea d’esperar pacientment que arribin els drets civils: la cançó és ràbia, urgència i denúncia sense eufemismes.
5. Sam Cooke – A Change Is Gonna Come (1964)
Nascuda també de les experiències personals de racisme de Cooke, va transformar el llenguatge del gospel en esperança col·lectiva per al moviment dels drets civils.
6. Barry McGuire – Eve of Destruction (1965)
Vietnam, segregació racial, por nuclear i hipocresia política concentrats en tres minuts. Una fotografia sorprenentment contemporània de la sensació que el món s’acosta al precipici. Vaig arribar a ella a través de la versió de 1985 del punk Johnny Thunders.
7. Paco Ibañez – La poesía es un arma cargada de futuro
Sobre el poema de Gabriel Celaya, Ibáñez converteix la poesia en eina de combat cívic, amb paraules compromeses amb voluntat de transformar la realitat.
8. Lluís Llach – L’estaca (1968)
Dubtant si posar “Al Vent” de Raimon, finalment em decanto per aquesta perque s’ha fet més global. La metàfora era prou transparent: una estaca que només cau si tothom empeny. Nascuda sota el franquisme, acabaria convertint-se en himne internacional de resistència col·lectiva.
9. The Rolling Stones – Street Fighting Man (1968)
Inspirada per les protestes contra la guerra del Vietnam a Londres, converteix la rebel·lia juvenil i la frustració política en un dels riffs més incendiaris dels Stones.
10. Creedence Clearwater Revival – Fortunate Son (1969)
John Fogerty disparava contra els privilegiats que podien esquivar Vietnam mentre altres hi morien. Antibel·licisme i lluita de classes condensats en rock’n’roll perfecte. Com tot el que van grabar la Creedence.
11. Gil Scott-Heron – The Revolution Will Not Be Televised (1970)
Televisió, consumisme i passivitat convertits en sàtira política. Scott-Heron recordava que els canvis socials importants difícilment arriben empaquetats com un espectacle televisiu. Actualment, la cançó aniria dedicada als que tuitejen revolució des del sofà.
12. Edwin Starr – War (1970)
Una de les proclames antibel·licistes definitives: Motown, soul furiós i una pregunta elemental que converteix el rebuig al Vietnam en un eslògan universal. Segur que l’heu escoltat en veu d’Springsteen en algun concert.
13. Neil Young – Southern Man (1970)
Sempre costa trobar una sola peça del canadenc per qualsevol llista de qualsevol tipus. Denúncia frontal del racisme del sud dels Estats Units, esclavatge i supremacisme blanc. Molt potent i molt reconeixible.
14. John Lennon – Working Class Hero (1970)
Més aspra i interessant ideològicament que la famosa “Give Peace a Chance” i una elecció menys òbvia que “Imagine”. Ataca classe, educació, religió, televisió i mecanismes de conformisme social. És menys “himne” però més incisiva.
15. Marvin Gaye – What’s Going On (1971)
Inspirada per brutalitat policial, protestes contra Vietnam i l’experiència del seu germà veterà, Gaye va convertir soul elegantíssim en una profunda pregunta moral sobre Amèrica.
16. Tom Robinson Band – (Sing If You’re) Glad to Be Gay (1978)
El seu disc de debut és un dels més combatius i directament polítics de la època Thatcher a UK. Orgull, visibilitat i denúncia de l’homofòbia institucional en aquest tema en un moment en què la repressió policial i social contra els homosexuals encara era habitual.
17. The Clash – Clampdown (1979)
Joe Strummer observa com el sistema absorbeix rebel·lia juvenil, converteix treballadors en engranatges i normalitza l’autoritarisme. Punk polític sense necessitat d’eslògans fàcils.
18. Dead Kennedys – “Holiday in Cambodia” (1980)
Podria haver triat “Nazi Punks Fuck Off”, “California Über Alles” o “Kill The Poor”, totes de títol explícit, però em quedo amb aquesta. Jello Biafra utilitza el règim de Pol Pot per atacar la hipocresia i el postureig polític dels joves occidentals privilegiats. És sàtira política, però d’una ferocitat extraordinària.
19. Serú Girán – Canción de Alicia en el país (1980)
Charly García, un dels músics argentins més emblemàtics, converteix Lewis Carroll en una al·legoria de la dictadura argentina: censura, repressió i terror d’Estat amagats darrere d’un país aparentment absurd.
20. U2 – Sunday Bloody Sunday (1983)
Bateria marcial, guitarres tallants i el trauma d’Irlanda del Nord. U2 no glorifiquen cap bàndol: denuncien el cercle de violència que acaba destrossant-los tots. Un himne, i una canço brutal.
21. Billy Bragg – There Is Power in a Union (1986)
Bragg recupera la tradició sindical de Joe Hill en plena era Thatcher: guitarra elèctrica, consciència de classe i una defensa inequívoca del poder col·lectiu.
22. N.W.A – Fuck Tha Police (1988)
Racisme, abusos i violència policial narrats des dels carrers de Los Angeles. L’agressivitat va escandalitzar Amèrica; la realitat que descrivia ha resultat molt més persistent.
23. Public Enemy – Fight the Power (1989)
Chuck D converteix el hip-hop en contrainformació, qüestiona mites culturals i proporciona a la película de Spike Lee “Do the Right Thing” un himne formidable contra racisme i poder institucional.
24. Rage Against the Machine – Killing in the Name (1992)
Un dels discos dels 90’s que ens va volar el cap a uns quants així que es va publicar. Fusió perfecte de metal i hip hop. Tom Morello (guitarra ocasional de Bruce Springsteen actualment) posa un riff demolidor; Zack de la Rocha connecta racisme i autoritat. La negativa a obeir convertida en una catarsi col·lectiva monumental.
25. The Cranberries – Zombie (1994)
Dolores O’Riordan la va escriure arran de l’atemptat de l’IRA a Warrington el 1993, que va matar dos nens, Jonathan Ball i Tim Parry. La cançó rebutja la violència sectària i el cicle de morts del conflicte nord-irlandès
26. Manic Street Preachers – If You Tolerate This Your Children Will Be Next (1998)
Memòria de les Brigades Internacionals, antifeixisme i Guerra Civil espanyola convertits en una advertència universal: allò que tolerem avui pot tornar demà. Els Manics són musical i líricament una de les cinc millors bandes que ha donat UK els darrers cinquanta anys.
27. Bruce Springsteen – American Skin (41 Shots) (2001)
Springsteen parteix de la mort d’Amadou Diallo, jove negre desarmat tirotejat per la policia novaiorquesa, per preguntar què significa sentir-se segur a Amèrica. Born in the USA era una elecció massa òbvia.
28. System of a Down – “Prison Song” (2001).
Banda armènia-americana de nu-metal, en aquesta canço denuncia el complex penitenciari-industrial, la guerra a les drogues i l’empresonament massiu.
29. Green Day – American Idiot (2004)
Una fuetada contra l’Amèrica posterior a l’11-S, l’administració Bush, la guerra de l’Iraq i una cultura mediàtica capaç de transformar por en conformisme. Musicalment sobrevalorats, però de tant en tant l’encerten.
30. Against Me! – From Her Lips to God’s Ears (The Energizer) (2005)
Laura Jane Grace (abans Tom Gabel) interpel·la directament a Condoleezza Rice, assesora de seguretat nacional de Bush Jr, sobre Iraq, intervencionisme i “democratització” armada: punk urgent contra la política exterior de l’administració Bush. Quasi tot el seu repertori és polític i emocional, heartland punk. La meva banda punk favorita sorgida aquest segle.
31. Sleaford Mods – Jobseeker (2013)
Atur, subsidis, burocràcia i humiliació quotidiana convertits en punk electrònic minimalista: una radiografia brutal de la precarietat britànica després de l’austeritat. Els heu de veure en directe: dues persones, un rapejant i l’altra fent un click al Mac per llançar les bases programades de la següent canço.
32. Kendrick Lamar – Alright (2015)
Dolor, racisme estructural i violència policial conviuen amb una tornada d’esperança que el moviment Black Lives Matter acabaria adoptant espontàniament als carrers. Musicalment, el disc és una meravella.
33. Hurray for the Riff Raff – Pa’lante (2017)
Alynda Segarra reivindica identitat porto-riquenya, memòria, migrants i classe treballadora. El “pa’lante” —endavant— transforma vulnerabilitat i desarrelament en una extraordinària afirmació comunitària.
34. IDLES – Danny Nedelko (2018)
Un amic ucraïnès de Joe Talbot dona nom a aquest himne proimmigració: davant xenofòbia i fronteres mentals, els potentíssims IDLES contraposen diversitat, amistat i pertinença.
35. Childish Gambino – This Is America (2018)
Gambino juxtaposa festa, violència i indiferència per retratar racisme, armes i brutalitat policial. Música i videoclip formen una de les obres polítiques essencials del segle. Un dels exemples de que l’actual música urbana pot tenir també molta qualitat
36. Austin Lucas – Already Dead (2020)
Country, heartland rock i punk al servei d’una lletra explícitament antifeixista sobre la penetració d’idees autoritàries i supremacistes dins la cultura política contemporània.
37. Remei de Ca la Fresca – Tots els tons de la ràbia (2023)
El grup musica “Shades of Anger”, de Rafeef Ziadah: Palestina, ocupació, colonialisme, identitat àrab i ràbia femenina convertits en una peça fosca i colpidora.
38. Biznaga – El futuro sobre plano (2024)
Especulació, fons voltor, gentrificació, absència d’habitatge social i expulsió veïnal. Biznaga converteixen el “dret a la ciutat” en un magnífic eslògan punk. En directe els he vist fent pujar la PAH a l’escenari per oferir un míting.
39. Lambrini Girls – Company Culture (2024)
Soroll, sarcasme i punk feminista per denunciar assetjament sexual, misogínia i complicitats dins l’entorn laboral. La protesta també comença davant la màquina del cafè. I la seva líder, la jove Phoebe Lunny, lidera fenomenalment la protesa.
40. Dead Pioneers – No Kings (2026)
Punk i spoken word indígena contra autoritarisme, supremacisme i concentració de poder. Gregg Deal resumeix l’argument sense ambigüitats: ni reis, ni feixistes, ni amos.
De Billie Holiday a Dead Pioneers ha passat quasi un segle. Han canviat els sons, els conflictes i bona part del llenguatge. Però no una idea elemental: mentre existeixi alguna cosa contra la qual protestar, algú acabarà escrivint-ne una cançó.