Recordar uns tristos fets relativament recents, de fa 9 anys, és un homenatge a les 16 persones que van morir en atemptats terroristes a Les Rambles i a Cambrils els dies 17 i 18 d’agost de 2017. Una memòria valenta i necessària per no oblidar.
Eren dies de vacances per la majoria, i ho recordem perfectament perquè l’impacte emocional que vam tenir va ser terrible. Quants dubtes i neguits van passar pels nostres caps aquells dies i els posteriors. La manifestació unitària de rebuig del dia 26 va ser tensa, amb un lema únic “no tinc por”, un bonic lema per entomar totes les contradiccions.
La pel·lícula Cronos , dirigida per Fernando González Molina, pel que he llegit i recordat, rep opinions molt positives de la crítica per la seva aproximació rigorosa i documentada sobre aquests fets.
El film explica els atemptats des del punt de vista dels mossos i vull remarcar que no és un simple thriller policíac. Descriu una policia formada per gent normal i humana, amb dolor, amb moments de tensió i treballant a contrarellotge. Ens mostra els esdeveniments minut a minut sense caure en un documental. Ens manté la tensió acompanyada de records all llarg de tota l’estona.
En ell es mostra com els Mossos no permeten ingerències en la seva responsabilitat, ni en la part comunicativa amb el govern de la Generalitat, ni dels altres cossos de seguretat de l’Estat. Un pols que va fer el major Trapero i que se’n va sortir amb escreix.
Enric Auquer, Jaume, representa molt encertadament al cap d’operacions dels Mossos i Diana Gómez mostra una responsable de comunicació dels Mossos molt diligent que ens pica l’ullet en alguns moments.
Mònica López, Anna, fa un paper en el qual ens podem sentir identificats: representa la complexitat emocional d’aquesta història difícil de pair. És la sergent dels Mossos a Ripoll, una policia que entén la seva feina des de la proximitat i que coneix la vida dels joves terroristes.
I per últim vull destacar la breu, però important interpretació de l’actriu Patrícia Bargalló, la mestra, ja que ella ens mostra la incomprensió i la desolació de la comunitat educativa local.
L’estrena d’aquesta pel·lícula, pràcticament coincidint amb el 9è aniversari, ha estat un èxit. A Catalunya la van veure més de 30.000 persones i la gran majoria en català. Al conjunt de l’estat més de 65.000 persones. El cinema en català està bé de salut!
Reconec que vaig sortir tocada del cinema, però no podem caure en el pessimisme. Cal parlar clarament i amb serenor del paper que poden fer alguns Imams sobre persones aparentment amb criteri que poden caure en la radicalització terrorista pressionats per una determinada concepció religiosa. Cal estar amatents. A la vegada cal dir molts cops “no tinc por”.
Pilar Gorina
Al final de la película me quedé con ganas de preguntarle a algunos jóvenes de origen marroquie que les había parecido. No recuerdo bien si fue en El pais o La vanguardia un análisis político sobre la película que da con una de las claves más importantes sobre los procesos de radicalización de estos jóvenes. En concreto se refiere a una integración más aparente o simulada que real. La humillación juega aquí un papel muy importante como deriva hacia el resentimiento. Una buena lectura para afrontar los procesos de integración en sociedades plurales y en este mundo global.