Uns mesos abans que el Covid ens deixés sense concerts una bona temporada, vam començar a sentir coses interessants via boca-orella sobre Amyl and the Sniffers, una banda de punk de Melbourne —Austràlia sempre és una aposta segura quan es tracta de rock’n’roll—. Havien actuat poc abans en dues sales petites de Barcelona, Upload i Meteoro, i era el moment de provar els festivals. Han passat set anys, tres actuacions al Primavera Sound —2019, 2022 i 2024, en escenaris cada cop més grans— i aquest agost han omplert dues nits consecutives Razzmatazz amb comentaris molt positius. No està gens malament per a una banda que semblava destinada a l’underground.
Comandats per Amy Taylor, veu aguda, energia desbordant i una presència escènica amb poca competència actualment, els seus tres discos expliquen una evolució sorprenentment ràpida. Del punk brut i bàsic del debut han anat ampliant la paleta sense perdre mala llet: més rock’n’roll, riffs de hard rock i solos de guitarra, melodies cada vegada més eficaces i, sobretot, una col·lecció de cançons —”Hertz”, “Security”, “Guided by Angels”, “Chewing Gum”, “Jerkin’”, “Do It, Do It”…, — que ja permet muntar un directe on gairebé tres quartes parts són moments àlgids.
I ara preparen nou disc amb pel·lícula en directe que haurien de confirmar una cosa que els concerts ja han deixat clara: darrere l’aparença de banda punk desbocada hi ha més versatilitat de la que sembla. Però sobretot hi ha diversió. Taylor pot passar de l’agressivitat a la ironia, ballar, provocar, riure’s d’ella mateixa i convertir una sala sencera en una festa. Han crescut molt de pressa sense perdre allò la frescor ni l’autenticitat. Un dels grups del moment, sens dubte.
Félix Ortega