A voltes amb l’economia sènior (I): Les pensions són viables o no?

En el debat públic actual circulen moltes informacions sobre el futur de les pensions, i massa sovint són incompletes, tendencioses o directament esbiaixades. Val la pena, doncs, posar ordre en les dades i revisar d’on ve la idea —difosa fa uns 25 anys— que el sistema de pensions no era sostenible. Aquella afirmació es basava en diversos arguments que convé analitzar amb calma.

1. El factor demogràfic: el baby boom

El primer argument era la previsió de l’entrada massiva a la jubilació de la generació del baby boom. A escala mundial, aquest fenomen es va situar entre la reconstrucció posterior a la II Guerra Mundial (1946) i el 1964. A Espanya, però, per les circumstàncies específiques del país —sortida de l’autarquia, final del bloqueig internacional i inici del desenvolupament econòmic— el baby boom es va concentrar entre 1958 i 1975.

Aquell creixement econòmic va comportar un augment de la natalitat, que es va frenar de manera abrupta amb la crisi del petroli i la dura reconversió industrial, que van reduir la capacitat econòmica de les famílies i, amb ella, el nombre de fills (sumat a un canvi de valors i del model de família tradicional al de famílies).

Aquesta generació va començar a jubilar-se el 2023 i ho farà fins al 2045, amb entre 350.000 i 450.000 nous jubilats cada any. A més, és una generació amb una esperança de vida molt alta (84,2 anys), cosa que dobla els anys en què es percep la pensió. També són pensions més elevades, perquè les cotitzacions durant la vida laboral han estat més altes que les de generacions anteriors.

2. L’impuls a les pensions privades

El segon argument era l’interès dels governs de l’època per fomentar les pensions privades. Especialment el govern del Partit Popular amb Aznar, que va impulsar el Pacte de Toledo (1995) i va introduir per primera vegada la idea del “risc de sostenibilitat”. El Ministeri d’Economia alertava d’un inassolible desequilibri futur i d’una “pressió demogràfica insostenible”.

Tot i que el govern de Zapatero (PSOE) va rebaixar aquest discurs, sí que va aprovar l’allargament de l’edat de jubilació fins als 67 anys. Posteriorment, amb el govern de Rajoy (PP), es va reprendre amb força la idea que el sistema públic de pensions era “el problema central” de l’economia i que resultava “insostenible”.

Les dades són clares:

• Amb el govern Aznar, les pensions privades van créixer +180%, amb un increment de negoci de +45.000 M€ respecte al 1996.
• Amb el govern Rajoy, el volum va continuar augmentant fins a +25.000 M€ addicionals.

3. El gir del govern Sánchez

Amb el govern de Sánchez (PSOE+Sumar), s’ha recuperat la idea que el sistema públic de pensions és sostenible, sempre que es reforcin els ingressos i s’apliquin reformes estructurals. Aquestes reformes han reduït els incentius a les pensions privades, han garantit la revalorització de les pensions segons l’IPC i han consolidat el sistema públic com a pilar central.

En el moment de màxim nombre de pensionistes -més de 9,3 milions el 2025- la tradicional “guardiola de les pensions” (el Fons de Reserva de la Seguretat Social), que va quedar a 0 € durant el govern Rajoy, ha estat substituïda pel MEI (Mecanisme d’Equitat Intergeneracional). El MEI és una cotització extra que paguen treballadors i empreses per reforçar els ingressos del sistema, i ja aporta 5.000 M€ anuals, amb una previsió d’entre 40.000 i 50.000 M€ acumulats en deu anys.

4. I el futur? El repte del 2050

Segons les projeccions, l’any 2050, amb tota la generació del baby boom ja jubilada, la despesa en pensions se situarà entre 240.000 i 260.000 milions d’euros anuals, l’equivalent al 15–17% del PIB, amb un volum de 12–12,5 milions de pensionistes.

Com es garantirà aquest import?

Amb una combinació de cotitzacions socials, increment dels impostos generals, MEI, plans d’ocupació col·lectius i manteniment de la productivitat i ocupació (amb un important reforç via incorporació al mercat de treball legal de persones migrades).

Si aquest sistema no fos suficient, les pensions quedarien garantides passant una part d’aquestes a ser pagades directament a través del Pressupost General de l’Estat, és a dir, amb impostos estatals. De fet, aquest model mixt ja és habitual en molts països europeus.

Davant la pregunta: Les pensions són viables o no? Només queda una resposta: si que ho són, i com veure’m en propers articles, absolutament necessàries pel creixement del PIB, garantir l’ocupació i generar riquesa.

Josep de Barberà