El primer que haig de fer en opinar sobre aquesta pel·lícula és felicitar als meus veïns santcugatencs Ousman Umar i Emma Vilarasau per l’excel·lent interpretació. Són persones que conec i que he anat seguint el seu trajecte. Un orgull!
M’agrada dir que el cinema català i en català està en alça i és una molt bona notícia, estem en ratxa. I és una pel·lícula plena d’imatges boniques i provocatives.
Aquest és un film basat en fets reals que guarda relació amb el que anomenem documental, però que ha trobat una bona forma més amena. En ell sovint acabes intuint la realitat, més que veure-la plasmada en la pantalla.
Pretén explicar, sense caure en la morbositat ni en la cruesa extrema, una realitat que tenim davant i que la podem obviar, la podem observar o ens hi podem comprometre de moltes maneres. Fins i tot jo diria que té un punt de bonisme en alguns moments. M’agradaria pensar que tothom és solidari (els iguals, els diferents…), però em costa de creure. És cert que el film no es recrea amb la cruesa i és un cant a l’esperança. De fet podria considerar-se un elogi a la solidaritat.
L’Ousman després d’uns anys va fer sort amb la Montse i l’Armand (els pares adoptius), que van creure amb ell i ell els va seduir passant a formar part de la família. La família, amb tres germans més, també va fer sort amb ell. L’Ousman ha estudiat dues carreres i lidera una ONG que ajuda a altres immigrants, un bonic retorn!
L’Ousman és ghanès i forma part d’aquestes persones subsaharianes que es veuen atretes pels països dels blancs. Uns països que tantes vegades decebem a qui arriba per situacions diverses i que es pot perdre la vida pel camí d’anada… Una països amb resistències a la immigració, a la legalitat d’aquestes persones i que malauradament viuen la por de l’estrany.
Opino que és una pel·lícula obligatòria per joves de l’ESO, per debatre, per entendre, per situar-nos al món i sobretot perquè queda molt camí per fer !!!!
Pilar Gorina