Jo hi era. I no oblidaré mai aquell 22 de juny de 1976.
Un dia que va canviar-ho tot. Mai res va tornar a ser igual.
Feia només set mesos que Francisco Franco havia mort, però els actes polítics de masses eren impensables. Fins aquell 22 de juny de 1976, quan el Palau Blaugrana de Barcelona es va omplir de gom a gom per acollir el que seria el primer gran míting tolerat de la dictadura.
El lema era clar i contundent: «Guanyem la llibertat. La resposta socialista». Sota aquesta consigna, milers de persones —entre 8.000 i 20.000, segons les cròniques de l’època— vam omplir el pavelló blaugrana de senyeres, banderes roges i pancartes. La policia, per una vegada, no va intervenir. Era com si el “Régimen”, encara desconcertat, hagués decidit mirar cap a una altra banda .
Recordo les intervencions, les sensacions, les abraçades fraternals i d’esperança, les mirades de complicitat i felicitat. Les paraules de la Maria Aurèlia Capmany: “la cultura és política, i qui digui el contrari, no només menteix, sinó que fa una política immobilista i reaccionària”. L’encès discurs d’en Joan Reventós que va deixar clar que la prioritat era «la causa de la unitat de la classe treballadora i la causa de la unitat del poble de Catalunya«.
Ara, mig segle després, mentre assisteixo a l’acte commemoratiu que ha organitzat la Generalitat conjuntament amb la Fundació Campalans, miro enrere i penso en tot el que hem viscut des d’aleshores. En les eleccions de 1977, en la recuperació de la democràcia, de la Generalitat, en la Constitució, en l’Estatut, en tot el que hem guanyat i en tot el que encara ens queda per guanyar.
Aquell dia vaig ser-hi. I no només físicament. Vaig ser-hi amb l’ànima, amb la il·lusió d’un jove de 19 anys que creia —i encara creu— que la llibertat no es concedeix, sinó que es conquereix. Que la unitat és possible. Que Catalunya és prou gran perquè tots hi cabem.
«Estem suant socialisme», va dir Colomines. Cinquanta anys després, encara suem i no només pel canvi climàtic. Suem per mantenir la democràcia que alguns hiperrics sense cap mena d’escrúpols i apóstols d’una llibertat mal entesa ens volen saquejar. Però, alerta, que tothom ho tingui clar: si cal seguirem el combat picant pedra fins que finalment manin els de baix.
Fa 50 anys jo hi era. I no em penedeixo de res, per mi la bona política també és sentiment.
Enric Llorens