L’altra dia, com que s’apropa fi de curs, des de l’escola em van preguntar si havia fet alguna gestió referent al possible dèficit d’atenció del meu fill, malgrat que les notes no siguin baixes i no tingui dificultats per aprendre, almenys de moment. Els símptomes que presenta: desconnecta molt sovint a classe, sembla que estigui al seu món i l’has d’avisar constantment perquè torni a centrar-se. La qüestió és que fent una mica d’investigació i parlant amb altres famílies, resulta que no sóc la única a qui, al llarg de tot el curs han anat insistint en què, possiblement el petit tingui TDAH, al contrari! Les famílies de gran part dels seus amics també han estat alertades del possible problema que tenen els seus nens i, especialment, de la necessitat de diagnosticar-lo i que això quedi reflectit al seu historial de salut, per tal que a la ESO no tingui problemes, pugui medicar-se i no haguem de córrer a fer les adaptacions necessàries. Ah, i encara que no m’ho hagin dit, suposo que perquè l’escola pugui ja demanar al Govern de cara al curs vinent més recursos per atendre aquestes necessitats especials.
Sincerament em sembla indignant, i és que no nego que hi hagi persones amb necessitats especials, n’hi ha i és bo que hi hagi mecanismes per poder donar suport a aquests alumnes, però el que em sembla molt perillós i molt simptomàtic de la societat que estem creant és que es vulgui medicar alumnes que no presenten problemes amb la teoria de la «prevenció», sense tenir en compte tots els efectes que una pastilla pot causar en el cos, especialment de menors d’edat, encara en procés de creixement i maduració.
L’any 2010 Robert Whitaker, periodista especialitzat en història de la medicina, psiquiatria i psicofàrmacs, va escriure el llibre «Anatomia d’una Epidèmia», amb el que va rebre el premi a millor llibre d’investigació periodística de l’Investigative Reporters and Editors (IRE). En ell investiga sobre els medicaments antidepressius i antipsicòtics i llença la tesi que aquests medicaments si bé poden funcionar a curt termini, són a llarg termini discapacitants i acaben tenint efectes greus, en molts casos empitjorant la salut mental del pacient. Entre les seves pàgines també parla del TDAH, de l’augment exponencial d’aquest trastorn, i del que indiquen els estudis: A veces, el niño medicado pierde la chispa, escribía el pediatra canadiense Till Davy en 1989. Los niños tratados con un estimulante, concluíaa un equipo de psicologos de la Universidad de California de Los Angeles en 1993,s e vuelven a menudo «pasivos, sumisos» y «socialmente socialmentes». Los niños tratados con el fármaco «parecen zombis» indicaba el psicólogo James Swanson, director de un centro de TDAH de la Universidad de California, Irvine.
He seleccionat només una petita part del text del llibre, però el que veus en llegir-ho és que el medicament funciona perfectament per al professorat, que aconsegueix tenir una audiència submisa i fàcil de portar i, per tant, li facilita la feina. Els efectes pels nens convertits en zombis són en canvi, falta d’autoestima, problemes de creixement, dificultats en la interacció social…
En cap cas estic dient que la medicina i els medicaments siguin perillosos o una estafa ni seguint les tesis dels antivacunes, però si que crec que estem avançant cap a una societat que medica en excés abans de seguir altres estratègies que poden ser molt més útils i saludables per a la vida del pacient.
Ara que s’apropa fi de curs, també s’ha obert entre les famílies la típica conversa sobre què regalar a la professora. Estic per proposar que se li regali aquest llibre, a veure si generem consciència que part de la seva feina també és saber gestionar una societat diversa i acceptar les diferències en les maneres de ser i de fer (sempre que aquestes no siguin conflictives, ull!) Al cap i a la fi, és el que ens toca gestionar també a la resta de persones en els nostres centres de treball.
Lu Pablo
Periodista
@lupabv
