Aquest cap de setmana es va celebrar a Terrassa el primer festival de filosofia de la ciutat. Vaig poder assistir a una de les activitats, el vermut filosòfic que va congregar més d’unes 60 persones per alegria i sorpresa dels organitzadors. El cas és que en aquest vermut es parlava de l’obra de Byung Chul Han: de la societat del cansament, del positivisme tòxic del “Yes you Can”, d’aquesta societat en què vivim, cada cop més individualista i aïllada. Després de recomanar-nos diversos llibres de l’autor, com “Vita Contemplativa”, “L’agonia de l’Eros” o el darrer publicat “Sobre Déu: pensar amb Simone Weil”, la conversa va derivar cap al dolor i cap a l’aprenentatge. Algú del públic va treure als estoics, l’ataraxia, la resiliència, l’aprendre de tot allò que vius i aleshores una altra persona va prendre la paraula i va preguntar si ella era la única que d’un fet dolorós no l’havia tret créixer, al revés, s’havia empetitit. Demanava que si algú sentia el mateix se li apropés al final del vermut i li ho digués, perquè es sentiria menys sola.
El cas és que va passar l’estona i es va donar per acabada l’activitat, i mentre ens aixecàvem vaig escoltar com algú se li apropava i li deia que sentia el mateix. Aleshores, mentre ho comentaven, ella deia que n’estava farta d’aquesta creença masclista i patriarcal que el dolor t’ha de fer més fort. I em va saber greu, perquè aquesta frase porta implicita una altra creença, també masclista i patriarcal, i és que ser fort és d’homes. I no és que no estigui d’acord del que comentava la noia, aquesta resiliència obligatòria de tirar endavant malgrat el que et trobis pel camí. Que et detecten un càncer o que mor un familiar i sembla que sigui culpa teva si no t’ho prens amb positivisme.
Però el problema rau en creure que “ser fort” és masclista, perquè estem caient de quatre potes dins el patró dels gèneres, de la masculinitat tòxica i de relegar la feminitat a la debilitat. I com pots considerar dèbil un esser humà que és capaç que el seu cos, literalment s’obri per donar a llum, en un acte de força, resistència i resiliència brutals, per després reconstruir-se?
En conclusió, i retornant a Han i la seva critica a la societat del màxim rendiment, en la que sempre hem de treure la part positiva de tot plegat, crec que, pel que fa a la vida, a tots ens va bé llepar-nos les ferides, i tenim dret a fer-ho sense sentir-nos culpables, inútils o dèbils. Però fer això no és no ser forts, la fortalesa no és la capacitat de fer veure que no ha passat res, sinó la d’aixecar-se dia rere dia, sabent el que ha passat i carregar-ho, a vegades amb tristesa, altres amb frustració, d’altres sense recordar-ho gaire… la fortalesa és seguir fent camí poc a poc. I això enllaça perfectament amb el que ens demana Han: contemplar, aturar-nos, habitar les experiències que la vida ens porta, cosa que crec que mai ens pot empetitir, només ens pot omplir de més matisos, de més coneixement, de més experiència, que potser no hauríem volgut tenir, estem d’acord, però que ens fan avançar en el camí que ens queda per recórrer.
Lu Pablo
Periodista
@lupabv
