El primer disc de rock que vaig demanar que em compréssin va ser Synchronicity de The Police; el segon, Piece of Mind, de Iron Maiden. Els dos acabats de publicar, el 1983. El tercer, uns mesos després, seria Highway to Hell, de AC/DC. Allò no tenia volta enrera
Quaranta i pocs anys després, aquells dos grups de heavy metal i rock dur, omplen estadis i arrosseguen famílies als seus concerts. Però en aquella època, el fenònem de les tribus urbanes era font d’antagonismes i conflictes evidents. I el heavy metal era mal vist arreu. Als Estats Units es va crear el moviment catòlic purità PMRC (Parents Musicals Resource Centre) encapçalat per Tipper Gore -la dona del que uns anys després seria vicepresident demòcrata de Bill Clinton, Al Gore-, que acusava als músics de rock dur (Judas Priest, Twisted Sister, Ozzy Osbourne, els mateixos Iron Maiden) d’haver influït en els suicidis o atacs amb armes a llocs públics per part de joves americans; el PMRC va ser el responsable de les famose etiquetes de “Explicit Lyrics” que veiem avui en dia a les portades de molts discos.
Aquí, el heavy també es considerava un problema i recordo la noticia de l’apunyalament i mort d’un dels assistents a un concert de Scorpions a Madrid. El músic barceloní Pedro Bruque, baixista de grups com Evo o Tigres, va crear el moviment COHE (Colectivo Heavy Español) y la campanya “El heavy no es violencia” per defensar aquella música i als seus fans.
M’hi ha fet pensar en tot això el documental Burning Ambition, que repassa els cinquanta anys d’història de Iron Maiden. En ell hi apareixen, entre d’altres, l’actor Javier Bardem, declarat seguidor del heavy metal, explicant el sentiment de comunitat que genera aquest estil i la fraternitat que es dona en tots els concerts i festivals del gènere. I com a seguidor i assistent a molts concerts, en dono fe. Qui ho vulgui comprovar que assisteixi a algun dels concerts de l’actual i espectacular gira de grans èxits del grup britànic.
Félix Ortega
