Hola
Ladrón de paz
Campo de minas para mi sensibilidad
Playboy, un campeón
Gasta el dinero que tiene y también el que no
Él es tan encantador
Estrella de la sinrazón
Un espejismo
Medalla olímpica de oro al más cabrón
Tienes el podio de la gran desilusión
(…)
No me das pena
Quien queda contigo se drena
Siempre se autoinvita
Si puede, vive en casa ajena
Red flag andante
Tremendo desastre
Dirá que no fue él
Que fue su doppelgänger
(Bueno, es que, claro, no referirse a él como icono)
(Sería para él una narrativa reduccionista, ¿me entiendes?)
Aquests són uns fragments de La Perla, del disc Lux de Rosalía i diuen tant sobre l’artista i el seu art, com la seva pròpia música. Podria haver triat d’altres (com la de Chicken Teriyaki: “Pa’ ti, naki, chicken teriyaki / Tu gata quiere maki, mi gata en Kawasaki”) però els primers em sembla que resumeixen bé la seva manera d’entendre la música i la identitat.
La seva trajectòria no s’entén sense una formació musical sòlida: anys d’estudi del flamenc i una aproximació gairebé acadèmica a la música pop. Només cal escoltar-la en entrevistes parlant sobre la utilització de l’autotune o els diversos gèneres musicals. També les literàries. Perquè part d’aquest univers també es construeix des de referències literàries poc evidents en el pop contemporani, com novel·les occitanes de fa segles, la tradició poètica i emotiva de García Lorca o, evidentment, l’street poetry urbà. Rosalía entén la cançó com un espai de possibilitats on conjugar sense problemes ni complexos la tradició i la modernitat.
Recordo que fa uns anys, amb el primer èxit massiu de la cantant, El Mal Querer (2018) , amb el qual la majoria la vam conèixer, el músic Arnau Tordera va analitzar la música de Rosalía al programa del Basté a Rac1. Jo no tinc ni de lluny el coneixement musical ni els fonaments de’n Tordera, i aquests dies hi ha prou articles arreu explicant-ho tot amb detall. Però Rosalía m’agrada.
D’ella m’atrauen les lletres, la diversitat d’estils que toca (i com els combina) i, sobretot, la seva veu, on demostra una tècnica vocal aclaparadora, modulant i interpretant -perquè no només canta, interpreta-, cada frase amb una expressivitat i una emotivitat específica. També, el marquèting amb que tot ho embolcalla i la seva posada en escena. La vaig veure per primer cop al Primavera Sound el 2019, just un dia després d’un super espectacle de la nordamericana Janelle Monée (una mena de Prince en femení) i el show de la catalana no tenia res que envejar-ne. Uns anys després, se la va criticar molt per no portar músics damunt l’escenari a la gira de Motomami, però quan escoltaves De Plata entenies que ella estava per damunt d’això. I en aquesta gira actual, canvia radicalment i incorpora en directe tota una orquestra que l’acompanya amb els seus pre-gravats. Cap problema?
Quan tenia quinze anys jo ja tenia clar que em podien agradar tant els Beatles com Barricada, Judas Priest o Spandau Ballet i José Luis Perales. Però això, les línies anteriors són un intent d’explicar a aquells que no entenen o directament detesten a la cantant, la seva música, ni el fenòmen que representa, el perquè a mi sí m’agrada, i molt, Rosalía.
Félix Ortega