Els últims anys hem estat testimonis d’un fenomen paradoxal: diversos sectors de la dreta, especialment la ultradreta i el populisme de dretes, han adoptat llenguatges, marcs discursius i estratègies que històricament s’associaven a l’esquerra i als moviments progressistes. Un dels exemples més clars és l’apropiació del victimisme com a eina política central.
En aquest nou relat, la figura de l’home blanc —ciutadà d’un país ric, heterosexual i sovint de classe treballadora o mitjana— es presenta com la gran víctima de la societat contemporània. Les polítiques d’igualtat, el «wokisme», la immigració, el feminisme, les quotes o la correcció política formarien part d’un suposat «nou ordre» que l’hauria desplaçat del lloc que «li pertoca». Segons aquesta narrativa, els veritables discriminats ja no serien les minories, sinó precisament aquells que històricament han ocupat la posició dominant.
Un dels casos més evidents és el de Donald Trump. Des de la seva primera campanya el 2015 fins al seu segon mandat iniciat el 2025, Trump ha construït una narrativa política basada en la idea de persecució. Ell mateix es presenta com a víctima d’una «caça de bruixes», assetjat pel que anomena l’«estat profund», pels mitjans de comunicació o pel sistema judicial (cas Epstein, corrupció econòmica, assalt al Capitoli…). També insisteix en la idea que els Estats Units són víctimes d’altres països que s’aprofiten de la seva força econòmica o militar. Aquest relat no només reforça la seva figura política, sinó que crea un efecte mirall: si ell i el país són víctimes, també ho són els seus seguidors.
En el debat acadèmic nord-americà, aquest fenomen s’ha descrit sovint amb termes com white grievance o white victimhood, però el patró no és exclusiu dels Estats Units. A Europa i també a Catalunya apareixen versions adaptades d’aquest mateix marc. Partits com Vox o Aliança Catalana construeixen sovint relats similars, centrats en la idea que la identitat cultural pròpia i els recursos socials —espanyols o catalans— estan amenaçats per la immigració, el multiculturalisme o les polítiques progressistes.
En aquests discursos, el «poble autòcton», és presentat com el nou col·lectiu perjudicat: els seus drets, la seva cultura o les seves oportunitats estarien en risc davant de minories que, segons aquesta narrativa, rebrien privilegis institucionals. Així, conceptes com «substitució», «pèrdua d’identitat» o «discriminació inversa» funcionen com a eixos mobilitzadors.
Aquest marc funciona perquè és emocionalment molt potent. Permet canalitzar frustracions i pors reals, però reinterpretant-les: la culpa es d’altres col·lectius que sovint són, paradoxalment, els més vulnerables del sistema. Al mateix temps, aquest discurs crea una forta identitat col·lectiva basada en la idea de «nosaltres, els veritables oprimits».
Així, el llenguatge de la víctima, que durant dècades havia estat associat a moviments d’emancipació, s’ha convertit també en una eina política central per mobilitzar sectors que perceben que estan perdent poder o hegemonia cultural.
És, en essència, un victimisme del privilegiat o una queixa des de la posició central que, paradoxalment, s’ha convertit en una de les armes retòriques més potents de la nova dreta radical a Occident.
Rosa Maria Puig-Serra