Passejant aquests dies de repòs per les ruïnes d’Empúries, no podia deixar de pensar en les civilitzacions grega i la romana que varen habitar aquest indret des d’uns 600 anys abans de Crist. Una i altra ens van deixar institucions de les quals som hereus, la democràcia, la filosofia, la concepció d’un sistema de deïtats que governava el món i els homes, el dret, els aqüeductes, les vies, les llengües catalana i castellana, etc.
I, d’un salt, començo a pensar en l’Iran, una de les civilitzacions més antigues del mon, ja amb vestigis de l’edat de pedra. I no em resulten estranys els noms de Cir el Gran o Darios I.
Molts segles després serien els conflictes amb tercers països a causa de la seva posició geoestratègica i la seva riquesa petrolífera (sempre igual), doncs el país arribaria a ser el segon productor de petroli del món després de l’Arabia Saudita.
Em ve al cap un llibre, “La jaula de oro”, de Shirin Ebadi, publicat l’any 2011. L’argument de l’obra, no totalment una ficció, ens presenta tres germans que viuen el pas del règim del darrer Shah al règim de la República Islàmica. L’un és monàrquic afí al règim del Shah, membre del seu exèrcit, l’altra és comunista i la tercera dóna suport a la Revolució. El que el llibre traspua en certa manera és la decepció d’una dona jove perquè els canvis que havia desitjat per aconseguir una societat millor no han estat els que s’esperava. La seva lectura ens ajuda a aprofundir en el coneixement d’aquest país i d’aquesta part de la seva història des de la visió de l’autora, una activista en favor dels Drets Humans a l’Iran i a favor de l’empoderament de les dones iranies.
Paradoxalment, durant l’època del Shah, l’occidentalització que va promoure va actuar en favor de les dones, la vestimenta era lliure i no hi havia obligació de dur el vel, no hi havia segregació entre nens i nenes a les escoles, podien estudiar a la universitat, votaven, tot això almenys a les elits i les classes urbanes. El Shah sabia que la modernització de l’Iran seria impossible sense les dones. Ja sabem què ha passat amb la Revolució Islamica de 1979 pel que fa a les dones: el lideratge de grups religiosos ha comportat una involució de segles. Les dones tenen fortes restriccions legals per participar en la vida política, social, cultural i econòmica, és obligatori l’ús del hijab i estan desprotegides enfront la violència de gènere. Certament, la Revolució no ha aconseguit la transformació social que molts esperaven al derrocar al Shah Pahlavi.
Shirin Ebadi neix l’any 1947. Fou la primera dona presidenta del Tribunal de la ciutat de Tehran. Seria separada del càrrec com totes les dones jutgesses a l’Iran, doncs la llei islàmica no permet a les dones ser jutges. Es dedicà a l’exercici privat especialitzant-se en la defensa dels DDHH i de les víctimes de la repressió política. L’any 2003, ja a l’exili, és guardonada amb el Premi Nobel de la Pau, essent la primera dona musulmana en rebre’l. Podeu conèixer-la més a la autobiografia “Iran Awakening: a Memoir of Revolution and Hope” i llegir el seu discurs a la cerimònia de lliurament del Novel a https://www.nobelprize.org. Seves son aquestes paraules:
“Soc iraniana, descendent de Cir el Gran, l’Emperador que va proclamar fa 2500 anys en el moment culminant del seu poder que no regnaria sobre un poble que no ho volgués. I va prometre no forçar cap persona a canviar de religió o de fe i va garantir la llibertat de tothom. La Carta de Cir el Gran és un dels documents més importants que haurien d’estudiar-se en la història dels Drets Humans.”
El 28 de febrer d’enguany comença la guerra contra Iran amb una operació conjunta dels EEUU i Israel. Avui continua.
Montserrat Garcia Llovera