En ple segle XXI, el conflicte entre l’Iran i l’Israel s’ha consolidat històricament, abans d’esclatar definitivament, com l’eix central de la inestabilitat a l’Orient Mitjà. Durant dècades, aquesta confrontació s’ha definit com una “guerra a l’ombra”: un enfrontament indirecte on ambdós estats evitaven el xoc militar directe per preferir el sabotatge, el ciberespionatge i l’ús d’intermediaris (proxies). Aquest escenari, basat en la “negació plausible” —atacar sense admetre-ho mai oficialment—, ha estat el motor d’una tensió constant que ha transformat la regió en un laboratori de tecnologia militar i guerra psicològica.
Aquest escenari, sovint opac des de l’exterior, troba en la ficció i el documental una via per fer-se més proper. Dues sèries de ficció, la israeliana Teheran i la francesa Le Bureau des légendes, ofereixen una mirada interessant —que no pas única ni definitiva— sobre com l’espionatge i la política condicionen la regió. Tot i ser productes d’entreteniment, permeten a l’espectador visualitzar les dinàmiques de poder que sovint queden ocultes rere els titulars de premsa.
Teheran (2020) ens apropa a l’operativa israeliana a través de la Tamar Rabinyan, una agent del Mossad experta en hacking enviada a la capital iraniana per desactivar un reactor nuclear. Aquesta premissa connecta amb la por real d’Israel davant el programa atòmic iranià. Tot i que el seu origen israelià podria suggerir un cert biaix narratiu, la sèrie aporta un matís valuós en humanitzar l’adversari a través de personatges com l’agent iranià Faraz Kamali.
La sèrie mostra una Teheran viva, on la joventut dissident busca espais de llibertat, oferint una perspectiva social que complementa la trama política. En les temporades més recents, la sèrie ha hagut d’adaptar-se a una realitat on la “guerra a l’ombra” s’està tornant cada cop més explícita. No és un document històric, però sí una aproximació narrativa suggeridora a la vida sota vigilància i al pes de les arrels familiars en un context d’hostilitat extrema.
Si Teheran se centra en l’acció, Le Bureau des légendes (Oficina de Infiltrados) aporta una visió més estratègica i psicològica. Considerada una de les millors sèries del gènere, la producció francesa ensenya “l’ofici” des d’una òptica hiperrealista, centrada en la manipulació i la creació d’identitats falses o “llegendes”.
En ser una producció d’un tercer país, ofereix una distància analítica europea que ajuda a entendre com les potències occidentals intenten mantenir equilibris precaris en territoris com Síria o l’Iran. És una mirada fascinant a la “burocràcia de l’espionatge” i al cost humà de la decepció constant, on la prioritat no és prémer el gallet, sinó obtenir la informació que eviti que l’altre el premi.
És impossible analitzar aquestes obres sense esmentar el canvi de paradigma actual. La “guerra a l’ombra” ha deixat de ser-ho per convertir-se en un conflicte obert. Des de l’abril de 2024, quan es van produir els primers intercanvis directes de míssils i drons entre territori iranià i israelià, la discreció ha deixat pas a la confrontació directa.
Aquesta escalada, que inclou atacs a infraestructures estratègiques i l’eliminació de líders militars d’alt rang, ha superat en molts casos la ficció. Les sèries ara funcionen no com una predicció, sinó com un context per entendre el trauma i la resiliència de les poblacions civils d’ambdós països, que han passat de viure una guerra psicològica a enfrontar-se a la realitat dels bombardejos i el bloqueig regional.
En definitiva, aquestes produccions constitueixen una aportació interessant per a qui vulgui posar cara i ulls a un conflicte abstracte. Mentre Teheran captura la urgència de la infiltració, Le Bureau des légendes ensenya la complexitat de la planificació estratègica i alguns documentals de Netflix posen el marc històric i tècnic.
Totes aquestes obres permeten que conceptes com l’enriquiment d’urani, el sabotatge tecnològic o la “guerra a l’ombra” deixin de ser dades fredes per convertir-se en històries humanes. Sense ser fonts imprescindibles per a l’anàlisi acadèmica, sí que fan que la comprensió del conflicte geopolític actual sigui molt més accessible, posant en relleu que, en la guerra moderna, la informació i la percepció són tan decisives com la força, fins que comencen a caure bombes.
Natalia Gimeno