Diuen que la música és bona o dolenta. Com el menjar. Com el temps. Com la política: hi ha bona política i mala política. I en termes objectius estarem d’acord. Però com tot, depèn del prisma des del qual es mira, o de com t’afecta, o de l’interès i receptivitat prèvia que un pot tenir. Així que en el fons, especialment la música, t’agrada o no depenent de si et toca la fibra, dels sentiments que et desperta.
Deface The Currency (2025) és el segon treball de The Messthetics & James Brandon Lewis i és, objectivament, música excepcional feta per músics de primer nivell. Formats fa una dècada, The Messthetics són Joe Lally i Brendan Canty (la base rítmica d’un dels millors i més influents grups del hardcore i del rock alternatiu de la història, Fugazi), amb la suma del guitarrista progressiu Anthony Pirog. El novaiorqués James Brandon Lewis és un dels més reconeguts saxofonistes del segle, autor ja de setze discos en solitari o amb el seu quintet. Unint forces des de fa un parell d’anys, la combinació resulta explosiva.
Fa uns anys vaig poder veure els Messthetics en directe i vaig trobar que els faltava alguna cosa. Una veu? Una segona guitarra? Un teclat? No! Els faltava relligar la seva música amb un saxo solista. I just això ja ho tenen. Ara el seu so és perfecte. La seva intensitat és intacta, però han guanyat amb matisos amb la incorporació del saxo, ja sigui quan apuntala rítmicament els solos de Pirog o quan relliga i sobresurt per damunt de la secció rítmica dels altres tres. Potser són massa acadèmics pel meu gust i massa jazz-prog, i així m’ho semblen durant els primers moments del disc. Però quan arribem a 30 Years Of Knowing i Rules of The Game ja es van deixant anar; i sobretot, ja cap al final, acabant amb Clutch i Serpent Tongue, l’impacte del seu post-jazz-rock t’ha entrat pel cos i la ment. Potser no per l’ànima, però suficient per escoltar-lo atentament vàries vegades i, sobretot, esperant tornar a veure’ls en directe, on l’impacte d’aquesta música es multiplica.
Félix Ortega