Ja som vuit milions. No és una xifra per fer estadística. És l’efecte d’una sacsejada demogràfica que en vint-i-cinc anys ha portat més d’un milió i mig de gent de fora a treballar i viure aquí. El país ha canviat per sempre.
Sovint ens perdem en debats teòrics, però la veritat és molt més evident. Gairebé una de cada tres persones que avui s’han aixecat per anar a treballar a la fàbrica, a l’hospital, al restaurant o a l’oficina és d’origen estranger. Sense aquestes mans, sense aquests cervells, el país no rutllaria. S’aturaria demà mateix.
L’Informe Social de Catalunya 2025 confirma el que ja veiem quan pugem al metro o passem per davant d’una escola. La immigració no és un “afegit” a la societat catalana. En forma part de manera essencial i inseparable.
Hem passat de ser sis milions a ser vuit en un sospir. Aquest creixement ens posa contra les cordes. Ambulatoris, escoles i transports estan al límit, amenaçant de rebentar. El país no s’ha redimensionat al mateix ritme que la seva gent. I al govern li toca fer els deures que altres no han fet: adequar els serveis als vuit milions reals, no als sis de fa dues dècades.
Tenim un repte al davant. No és només d’infraestructures. És la capacitat de fer que aquest 18 per cent de la població desitgi com a seva aquesta Catalunya europea, solidària i defensora del drets humans. Que se sentin realment a casa, no com a convidats que venen a fer la feina que ningú més vol.
No som els que érem. I això no ha de ser una pèrdua, sinó el motor del nostre futur. Al final, en aquesta Catalunya de vuit milions ja no va d’“els de tota la vida” contra “els nouvinguts”. Va de si tenim el coratge per fer un país que no deixi ningú al marge.
El futur no es demana, es construeix. I toca començar.
Enric Llorens