A vegades els detalls poden donar idea d’un problema global. Us poso un exemple:
El carrer Comte Borrell, entre Aragó i Gran Via, és una zona “pacificada”. A més de la jardineria, els seients i altres encerts, hi ha una via per invidents. Magnífic! Cal pensar en qui té dificultats. S’anomena una via amb paviment podotàctil. Anava pensant que les coses ben fetes val la pena reconèixer-les, quan de sobte em trobo, a la banda Besòs, un pal per a l’enllumenat plantat ben bé al mig del “podotàctil”. Com és possible!, em dic. Continuo caminant i en trobo més exemples: concretament dos en el tram entre Diputació i Gran Via que podeu veure a la imatge.
No és un problema d’espai, n’hi ha molts més de ben posats. Però sigui com sigui, s’ha ben plantat un risc de trompada pels invidents. Calia? Qui en serà el responsable en cas d’accident? La resposta no és fàcil, atès l’entramat de subcontractacions que sovintegen en l’obra pública. Anem de baix a dalt: Del peó que feu el forat per posar el pal? Del seu capatàs que s’ho mirava apressant-lo? De l’arquitecte tècnic que de tant en tant passa per allà i no se n’adonà? De l’urbanista que en feu els plànols? La “gent” (n’hem de parlar algun dia d’aquest mot) ho acaba ràpidament: abans, culpa de la Colau; ara, falta del Collboni. Esbrinar-ho trigarà més que la cicatrització de la ferida al front del nostre invident. O dels que en vinguin. Perquè el nyap seguirà allí fins que la dreta ho “despacifiqui”. En aquest cas, no hi haurà més trompades d’aquestes, sinó atropellaments, pol·lució i manca de veïnatge.
No vull dispersar-me. Prenc l’anècdota com a motiu de reflexió sobre un refrany que s’hi escau: “on c*g* deix* la merd*”. I això és extrapolable a molts dels nyaps que comporta la vida pública. En general, la gran majoria d’activitats que incideixen en la societat són portades per gent sacrificada, amable, que s’esforça a fer-lo bé: des dels sanitaris d’un CAP fins als funcionaris municipals, els mestres, etc… Però de tant en tant, apareix el bony fet per un sapastre incrustat en la cadena de comandament, i malauradament l’hem d’arrossegar durant dècades. Això serveix per un pal a un paviment podotàctil com per a la ubicació de l’estació de l’AVE del Camp de Tarragona, o els xiringuitos d’ensenyament de la cabdilla madrilenya.
Ara, pensem una mica en els esdeveniments succeïts a Espanya els darrers temps. Quan el sapastre assoleix la posició més alta, les conseqüències poden ser fins i tot mortals i/o degradants (València, Madrid, Cadis). No és casualitat que molts dels casos coincideixin amb responsables de la dreta. No voldria semblar sectari; és un fet i té una raó: el menyspreu. Enlairats pels afalacs mutus, se senten en un món de privilegiats, d’escollits (poc fa que sigui per Déu o per Aznar) que s’esforcen a consolidar el lloc de poder, des d’on miren a “la gent” per sobre l’espatlla. Potser l’exemple més sagnant és aquell valencià que donava prioritat a un tiberi amb una periodista davant “la que estava caient”.
El ciutadà que prou fa per anar tirant no compta. I menys ara que a cada procés electoral se li podrà menjar el coco amb les xarxes, les publicacions i les televisions afins. No, no compten. No fa res que un invident surti amb un bony al cap, o que un avi mori sol amb el COVID: s’hagués posat un casc!, s’hagués pagat una assegurança!
És curiós que aquests ineptes que menystenen la població, n’obtinguin d’ella precisament grans rèdits econòmics i fins i tot els vots per continuar fent els seus nyaps que quedaran a perpetuïtat, més enllà fins i tot d’ells mateixos.
Quan ens plantegem a qui votar, pensen no només en el que van fer els seus predecessors, sinó l’herència que ens deixaren i que, en molts casos, encara patim. La llista faria aquest article il·legible per la seva extensió, si comencem pels més nostrats (posem pel cas PP i Junts, que encara ara, amb Vox es carreguen l’escut social per protegir els menystinguts), i acabem pel sàtrapa de color taronja. Quant de temps caldrà per recuperar la confiança en les institucions internacionals que ell, obcecadament i obscena, ha dinamitat?
Deia Ciceró: “Quam quisque norit artem, in hac se exerceat” (Que cadascú s’exerciti en l’art que domina; Tusculanes, 1, 18, 41). Està bé, però què passa quan el poder l’ostenta els qui dominen l’art de la mentida, l’insult i la feina mal feta en benefici d’uns pocs i dany de molts? Si no els podem treure, com a mínim no els votem!
Antoni Cisteró