Cares a la finestra
és que mai no em deixareu?
Crists de socors dins la nit
és que mai no dormiré?
May Sarton
És 8 de març. I cridem. Com aquestes cares a la finestra que clamen dins la nit. Cridem que som aquí, que som la meitat del món i que no ens callaran.
És 8 de març i no se m’ocorre millor homenatge a totes les dones que escriure-us sobre un dels meus llibres necessaris, Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX.
La identitat, el sexe, la passió, el dolor, la maternitat, les injustícies socials, la quotidianitat… la vida diària, que diria la Montserrat Abelló. Tot s’hi conté en aquesta antologia que respira feminitat per tots els porus, que és en ella mateixa la reivindicació d’unes dones que van dir-se des del seu jo, ja sense disfresses ni pseudònims, però que estan essent més reconegudes ara que no pas en aquest seu segle XX.
Aquesta antologia bilingüe, amb edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló, va veure la llum per primer cop l’abril de 1993, amb el segell de l’editorial Ausa. Afortunadament, anys més tard, Galaxia Gutenberg la rescataria de l’oblit i la reeditaria. Des d’aquell llunyà setembre del 93, quan vaig adquirir-la, Cares a la finestra m’ha acompanyat sempre. Mai no ha anat dins de cap caixa quan he fet trasllats de pis, no podria. Sempre hi ha algun moment —de dubte, de ràbia, de necessitat, de tendresa— en què em cal tornar a aquestes veus que em diuen amb tanta claredat que fins i tot m’ajuden a entendre’m, a sentir-me. Sí, hi ha llibres que llegim i altres que sentim; aquest és dels segons, i per això sempre ha estat a la tauleta, a una prestatgeria propera, perquè sempre necessito tenir-la a prop, per als moments d’urgència i necessitat poètica. “Ara esdevinc jo mateixa. M’ha calgut / temps, molts anys i llocs; / He estat dissolta i trasbalsada, / he dut la cara d’altra gent, / he corregut embogida, com si el Temps hi fos, / terrible i vell, i m’avisés a crits: / “Afanya’t, o et moriràs abans de…” / (Què? Abans no arribi el matí? / O el final del poema sigui clar? / O l’amor segur dins la ciutat closa?)”. Hi ha poemes, com aquest, que em sé més de memòria que els meus propis.
I sí, reitero.
Hi ha llibres que llegim.
I llibres que sentim.
I aquest el sents. Perquè quan passeges per les pàgines de Cares a la finestra tens la sensació d’entrar en una casa plena de veus. Algunes et sacsegen, d’altres et deixen en silenci. I hi ha poemes, com aquest de l’Adrienne Rich, que, a més, et treuen de tots els esquemes: “Mentre rasques l’ou enganxat al plat / ressec de l’infant treus el tel / de la llet ara freda escorres bolquers / El llenguatge flota a punt de desaparèixer / encarnat sospira el tub fluorescent / primari afirma el dibuix gastat del terra / i dalt al sostre en el guix que penja riu la imago”. D’altres et provoquen gran admiració per la manera de dir les coses, com aquest d’Anne Sexton: “Quan home / penetra dona, / com el surf que mossega la sorra, / una i altra vegada / i la dona obre la boca de plaer / i les dents li lluen / com l’alfabet, / Logos apareix munyint una estrella, / i l’home / dins la dona / hi fa un nus / perquè ja mai / no se separin / i la dona / s’enfila dins una flor / i s’empassa la tija / i Logos apareix / i deixa anar els rius.”
“L’impuls de fer aquesta antologia de dones poetes em vingué donat per diverses raons…” Així comença el pròleg de Montserrat Abelló, explicant la necessitat de donar a conèixer unes veus gairebé absents entre nosaltres, sense traduccions, sense referents, sense el lloc que mereixien.
Valgui aquest article com un homenatge a totes elles, a totes nosaltres, i també a la gran traductora que va ser Montserrat Abelló, que ens va obrir de bat a bat aquesta finestra. I per això, encara avui, tants anys després, aquestes cares continuen mirant-nos, continuen interpel·lant-nos. I continuem cridant.
Iolanda Pàmies