El cas Noelia i la pregunta incòmoda del cristianisme
Marcial, al segle I dC, ja ho va deixar escrit: Non est vivere, sed valere vita est. Traduït literalment, «No és viure, sinó estar bé, és el que constitueix la vida». Gairebé dos mil anys després, aquesta màxima romana continua interpel·lant-nos amb una vigència sorprenent. En una època sovint obsessionada per allargar l’existència a qualsevol preu, el poeta romà ens recorda que la vida no es mesura per la quantitat d’anys, sinó per la intensitat, la qualitat i la dignitat amb què es viu. Aquest pensament ressona encara amb força en el debat actual sobre l’eutanàsia, un debat que, tot i semblar resolt en molts àmbits, continua viu. Davant de malalties irreversibles i un patiment profund i intractable, algunes veus des d’entorns cristians s’aixequen per defensar la prolongació de la vida a qualsevol preu, com si fos un imperatiu sagrat. Tanmateix, la mateixa doctrina catòlica sosté que la mort no és el final, sinó el pas a una vida plena en comunió amb Déu, allò que anomena la «vida veritable». El Catecisme de l’Església Catòlica (nn. 1020-1065) entén la vida eterna no com una mera prolongació indefinida de l’existència terrenal, sinó com una participació en la vida divina: una «comunió de vida i d’amor» amb la Trinitat, la Mare de Déu, els àngels i els sants: el cel com a vida perfecta. Si la vida eterna es presenta com infinitament superior a l’existència terrenal, sobretot quan aquesta es troba marcada pel dolor i la degradació física, la mort deixa de ser un fracàs absolut per esdevenir un trànsit cap a la plenitud.
En aquest context, resulta paradoxal l’entestament del pare de la Noelia , amb l’ajuda de l’associació ultracatòlica Abogados Cristianos, per impedir l’aplicació de l’eutanàsia a la seva filla, una jove paraplègica de 25 anys a qui la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya va autoritzar la prestació d’ajuda per morir l’estiu del 2024. El procés va quedar paralitzat durant més d’un any i mig per successius recursos judicials impulsats pel pare. Ara, el Tribunal Constitucional (TC) ha desestimat per unanimitat el recurs d’empara interposat contra l’aval del Tribunal Suprem (TS) a la sol·licitud d’eutanàsia de la Noelia (febrer del 2026). El TC ha considerat que no hi ha hagut vulneració de drets fonamentals tutelables en empara. Amb això, s’esgoten les instàncies judicials espanyoles, i la Generalitat ha reactivat el procés per aplicar l’eutanàsia. Tot i així, Abogados Cristianos ha anunciat que portarà el cas al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, per la qual cosa el debat i la incertesa podrien allargar-se encara més.
Davant d’aquests fets, emergeix una pregunta incòmoda: si es creu que l’existència celestial és infinitament superior a la terrenal, per què aferrar-se amb tanta obstinació a un cos que només acumula dolor? La paradoxa és evident. Es defensa la sacralitat de la vida fins al punt que el sofriment prolongat pot arribar a semblar un valor en si mateix. La sentència de Marcial ens convida a capgirar la mirada: la veritable dignitat no rau a respirar més temps, sinó a preservar l’autonomia, el respecte per un mateix i la capacitat de decidir el propi final quan l’existència ja no és vivible. Al capdavall, la gran pregunta que ens deixa aquesta màxima antiga no és quant de temps hem de viure, sinó com volem viure i també com volem morir. La qüestió semblava resolta en el marc legal i ètic de la llei orgànica de regulació de l’eutanàsia, però la successió dels fets ens recorda que, en realitat, encara no ho està del tot. Aquesta persistència judicial, malgrat les resolucions unànimes i fermes de les instàncies superiors, posa de manifest que el consens aparent sobre el dret a una mort digna no és tan sòlid com semblava.
I aquí rau una contradicció més fonda: la doctrina catòlica proclama la vida eterna com l’autèntica plenitud, infinitament preferible a una existència terrenal marcada pel dolor insuportable. Tanmateix, sectors que s’hi reclamen neguen el dret a accelerar el trànsit cap a aquesta vida superior quan el sofriment fa impossible el «valere» (l’estar bé) que Marcial eleva a essència de la vida. Si el cel és la meta desitjable i la mort un pas cap a Déu, per què oposar-se tan aferrissadament a una decisió autònoma que allibera d’un patiment que ja no permet viure amb dignitat? Aquesta tensió no resol només un cas individual com el de Noelia, sinó que interpel·la tota una visió del món: la sacralitat de la vida pot arribar a convertir-se en una obligació de sofrir, en lloc d’una invitació a la plenitud?
Rosa Maria Puig-Serra
Morir o no morir. Un dilema moderno. Un gran libro del maestro Jordi Ibáñez